Durant anys, les víctimes d'ETA i els seus familiars patien els atemptats dos cops. Primer el físic i després el moral, en forma de rebuig i oblit. "Si l'han matat, alguna cosa deu haver fet", se sentia pels carrers d'Euskadi a principis dels 80, quan tot era massa gris.
A poc a poc les coses van anar canviant a millor, però el gir definitiu va arribar amb la irrupció del neonacionalisme identitari d'Aznar. Amb l'excusa del reconeixement públic i la reparació moral, les víctimes van passar a ser instruments partidistes en mans de comissaris polítics que comandaven estranyes organitzacions a les quals els plovien els milions en ajuts i subvencions governamentals. Les víctimes, així en genèric, van convertir-se en un argument per criminalitzar el nacionalisme basc (i de pas el català) i, de retruc, reivindicar el nacionalisme espanyol més radical. Al principi tot va anar com el mayororejisme tenia dissenyat, però de seguida va surar la veritat. Moltes de les víctimes van adonar-se que eren usats com a purs instruments ideològics per desgraciadets que van creure's messies i que realment eren uns titelles. Els diners que havien de gastar-se en psicòlegs, en atenció i en ajuts van anar a parar a l'organització de manifestacions polítiques amb una estètica pròxima a l'alemanya de finals dels anys 30. La conseqüència? Inicialment algunes organitzacions de víctimes, com la catalana, van desvincular-se de la teledirigida pel PP. Posteriorment, els mateixos associats van acabar prenent el poder intern i van fer neteja.
Per tant, alguns dels que ara invoquen les víctimes, val més que callin. Igual que alguns diaris que han usat les víctimes per vendre més exemplars fent truculent espectacle del seu dolor. I en especial un, que va arribar a publicar un reportatge eròtic de la familiar d'una de les víctimes més mediàtiques. Per sort, a aquests se'ls acaba el negoci.
