Valencians i catalans... escriptors

Parlem la mateixa llengua amb moltes persones, però no el mateix llenguatge. Per això més que un grup humà xerrant, sovint semblem un galliner escarotat o un Cafarnaüm demencial. Quan arriba el dia dels Premis Literaris Ciutat de Gandia, tots els anys baixa un grup de lletraferits de Barcelona a Gandia, que parlen en un altre llenguatge, un llenguatge del nord enllà, semblant a la fantasia d'Espriu.

Enguany, però, no hi ha hagut la frontera més que res imaginària entre el nord i el sud, hem parlat el mateix llenguatge, la qual cosa ha embolcallat la comprensió amb el tracte somrient i afectuós. Al capdavall, la literatura pot ser un objectiu de càtedra o una afició d'erudit, però escriure-la, com encertar a vendre-la, només demana el tacte misteriós d'uns dits invisibles que estableixen-hi la inevitable jerarquia.

En els dos àpats i en les estones lliures d'actes del dia dels Premis, Marc Granell, Manel Rodríguez-Castelló, Àlvar Garcia (cap de cultura municipal) i un servidor férem el paper d'amfitrions dels catalans, bona part del Segle d'Or dels quals són fills predilectes de Gandia. Amb tot, no fou sobre literatura la primera conversa amb els convidats, li guanyà la partida el procés sobiranista català, que sí que ha alçat pols i remolí.

Al llarg d'aquell dia barrejàrem converses de literatura amb anecdotaris vitals, que són temàtiques tan pròximes com esmunyedisses. D'altra banda, els escriptors són xerraires de mena, i no diguem res en el tram del gin-tònic o cervesa final de la nit. A més a més, el trio compost per Miquel de Palol, Hèctor Bofill i Pilar Beltran (editora de 62) dóna molt de joc. Hom se'n va al llit, no tip, sinó com tap disparat a l'aire sense por, sadollat de paraules.

De Palol encara continua distingint entre un "roman" i una "nouvelle", diguem-ne entre les més de sis-centes pàgines de la novel·la guanyadora de Bofill i qualsevol altra de cent-i-tantes. Però a banda la més o menys gran feinada dels escriptors, constatàrem la crisi que pateix la lectura, o el llibre, o potser la mateixa literatura, que no serà per manca d'imaginació que s'enfonse el nostre gremi.

Tot i saber que el rovell de l'ou de la literatura no sol deixar-se veure mai pel seu caràcter irracional, l'editora Beltran representava el seny en aquell grup d'escriptors. Evitava, doncs, que ningú dels allí presents, muntat en el seu núvol, s'envolara per la finestra... I si més no, aquell dia vaig sentir que tothom parlava el mateix llenguatge. Al cap i a la fi allò era una de les trobades casuals de persones que parlaven –i escrivien– en la mateixa llengua.