Ja l'enyoràvem. Avorrit de comptar núvols, el sicalíptic Zapatero va decidir tornar a materialitzar-se en públic, i ho va fer, com era d'esperar, de la manera més cridanera possible: en companyia del cardenal Antonio Cañizares, amb qui va mantenir, agafin-se, un debat sobre valors i humanisme. Ja se sap: no hi ha cap cursi que en algun moment de la seva vida no es declari humanista, ni polític retirat que, en el moment més inesperat, no es posi a pontificar sobre els valors.
Sempre conseqüent amb la magnífica opinió que té de si mateix, Zapatero no va dubtar a comparar la trobada amb la que van mantenir, l'any 2004, el filòsof Jurgen Habermas i un que aleshores també era cardenal i es feia dir Joseph Ratzinger, abans que se sabés que en realitat es deia Benet. Zapatero va dir això perquè també en aquell cas es tractava d'un intercanvi de parers entre un agnòstic i un creient, un format tan de moda (també el van practicar Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini) que al Vaticà fins i tot ja el tenen institucionalitzat en una iniciativa que anomenen Atri dels Gentils. Així doncs, segons la sempre eufòrica cosmovisió zapateresca, el cardenal Cañizares feia de Ratzinger, i ell mateix de Habermas. Quins temps, quan la monstruosa Leire Pajín anunciava que la coincidència de Zapatero i Obama en el poder havia d'inaugurar una nova era de la humanitat.
La cosa va tenir lloc al Palau de Congressos d'Àvila, ple de gom a gom amb dos mil éssers més o menys humans que van esbroncar l'autosatisfet Zapatero fins que se'n van cansar. El diabòlic Rouco Varela, que té una relació pèssima amb Cañizares (Cañizares és conservador, però no necessàriament integrista), devia enviar la seva claca a l'acte, perquè, pel que es veu, allò va ser com ficar un pollastre a l'ast dins una peixera de piranyes. Zapatero, però, va desgranar impassible el sermonet laic que duia preparat, possiblement rememorant amb nostàlgia les manifestacions de bisbes contra el matrimoni gai.
Però el millor va venir quan Zapatero va decidir referir-se a l'economia, aquella disciplina que l'aleshores ministre Jordi Sevilla el va animar a aprendre en dues tardes. Es veu que el nostre home ja ha fet el curset, i va deixar anar una perla cultivada: "L'economia contemporània ha generat excessos molt greus; s'ha tingut una fe excessiva en el sector financer". Ens ho diu o ens ho explica, Don José Luis? Que surti a dir això qui, quan era president, va arribar a afirmar que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món és perquè baixi sant Anton de la Pebrotera i ho beneeixi.
Posats a celebrar diàlegs ecumènics, seria molt interessat pensar-ne un que reunís el mateix Zapatero amb el nefrític Aznar, perquè expliquessin en què pensaven quan tenien sempre a la boca la bonança econòmica espanyola. I aleshores sí que tindria gràcia parlar de valors.
