Si no ho tinc mal entès, qui més s’ha dedicat a l’anàlisi del fenomen turístic en aquest diari és Miquel Puig, que ha posat xifres a les males sensacions àmpliament compartides per la població de les colònies turístiques més properes. L’economista ha projectat llum en els tòpics que creen falses sinonímies, probablement sintetitzables en la fal·làcia turisme = progrés. Sense estadístiques -llenegadisses si es tracta de copsar percepcions- que ho avalin, crec que la sensació que el turisme no tan sols no és progrés, sinó que n’obstaculitza l’avenç, es va establint en la població del petit país insular on visc.
Fins fa pocs anys, la societat illenca, en la seva major part, compartia creences i optimisme sobre la gran maquinària que movia l’economia del país. Els dissidents no eren escoltats o directament eren escarnits. Ningú no podrà acusar el petit món de la cultura d’haver mirat cap a una altra banda. La crítica del boom turístic és recollida en una extensa bibliografia, en les hemeroteques i en alguns moviments de base, com el naixement del grup ecologista GOB, que establí en la societat balear les bases d’una consciència ambientalista. Però aquests fets no distorsionaven la visió del turisme com a artefacte d’enriquiment general.
La història que ens ha menat fins aquí és plena de sotragades. Les diverses crisis han propiciat pantomimes de replantejament del model turístic, que alhora no es podia aplicar immediatament perquè les crisis també generen necessitats de satisfacció inajornable. Com es pot suposar, aquestes necessitats provocaven l’increment de la promoció del model que es qüestionava de cara al futur. A la sortida de cada túnel, hom proclamava arribat el moment de la recuperació, que consistia a superar les xifres anteriors de visitants. Paral·lelament, les places turístiques s’arremolinaven entorn d’un nombre més reduït d’empreses, fins que, ara mateix, cinc cadenes posseeixen el 70 per cent d’aquestes places. És difícil deslligar aquest fet d’una realitat aclaparadora, l’enduriment de les condicions de feina dels treballadors de l’hostaleria -i de l’oferta complementària.
Em permeto aconsellar la lectura de l’entrevista que Pere Antoni Pons feia dimecres a Ivan Murray Mas, autor d’una tesi doctoral titulada Geografies del capitalisme balear: metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística -ja frisem de poder-la llegir-. Ivan Murray Mas corregeix el relat de la creació d’aquesta superpotència, assenyala que les grans cadenes han passat de fer la política turística a entrar en la política en majúscules, etc., i, finalment, anuncia un panorama apocalíptic: “[...] A través d’unes noves lleis turística i agrària, s’estan readaptant aquelles regles (establertes en ple franquisme) per liberalitzar els usos de la resta de l’illa. Ara mateix no hi ha capital per dur a terme segons quines actuacions, però ja s’ha posat en marxa el mecanisme per fer-les quan hi torni a haver recursos i es restableixin les dinàmiques financeres d’abans de la crisi. D’aquí deu anys les Balears poden patir una onada de noves construccions en llocs ara impensables”.
La previsió és mala de pair, sobretot perquè no és inversemblant: no la contradiuen per res la implacable urbanització de zones antany considerades intocables ni, en general, la multiplicació dels interessos més bords d’un capitalisme ferotge, que dicta les polítiques i reescriu lleis a benefici d’uns pocs.
La crisi ha marcat dues direccions en la percepció de la situació actual: d’una banda, un conformisme aterridor per por a perdre els roïssos que cauen de la taula on se celebra el banquet. De l’altra, una consciència crítica creixent, basada en l’evidència clamorosa que el turisme ha enriquit una élite insolidària però manté el país en uns llimbs salarials, culturals, socials de pura subsistència. És clar que tot plegat no constitueix -que ningú es faci il·lusions, que ningú s’alarmi- el gruix d’aquelles contradiccions del capitalisme que el marxisme assenyalava com la llavor de l’autodestrucció del sistema. Calma. Tira, tira. De moment, el sistema s’ha centrat en la destrucció del país, i encara queda país. Si un dia no en queda aquí, s’acarnissaran amb altres, aquests que ara anuncien com a paradisos verges.
¿Pagava la pena destruir tanta Mallorca, tanta Eivissa i Formentera, i el que s’ha destruït de Menorca, per arribar a aquest escenari? No ho veien així els primers pares, que proposaven el turisme com a eina de modernització i progrés.
