Quan arriba el dia en què hem après que no hi ha fresca com l'ombra d'una alzina, ni refresc com el que ofereixen melons, síndries o prunes, i que no hi ha vianda al món comparable a un tumbet de padrina, un trempó fet ran de mar, o carabassons i albergínies cuinats amb gust per als amics.
Quan ja sabem que no hi ha fluixos més dolços que els vessats damunt l'arena pels cossos que s'estimen sota les llàgrimes de Sant Llorenç, i que no hi ha passió més certa que la de mirar la vida als ulls, insolent i desafiant, volent dir que aquest amor que ara fruïm és el 'sempre' de totes les eternitats.
Quan no hi ha pell més bruna que la d'avui, ni vestidet tan perfectament farcit com el que enguany has duit els dies de festa.
Quan se'ns desvetlla que no hi ha més veritat que el moment d'estar junts, en què l'univers es redueix a la mida d'aquesta tovallola, i encara en sobra un pam voltant voltant.
Quan constatam que no hi ha sexe més intens que la còpula unànime de tots els porus de la pell amb la natura oferta: aigua salada, arena fina, macolins, fullaca de pi, terra roja, llenya o alga que s'arrapen i entren a tot indret i plec de pell.
Quan no hi ha res més sincer que l'oratge que ens estira el somriure a cada galta baixant sense seny en bicicleta un capavall molt pronunciat, ni res que ens uneixi més que aquest fred de matinada que ens troba arrecerats en pèl, donant-nos un a l'altre l'escalfor que ens manca.
Quan veim que no hi ha hagut repòs aquests tres mesos. O que el repòs també és viure, com la bava ejaculada que ha certificat les migdiades.
Quan arriba el dia savi que ens diu que són passat els dies que cruixen i xapen la vida en un abans i un després d'aquest estiu, i en comprendre que és dels joves aquest espai, una mirada al món i al jo semblen anunciar que el setembre no duu pena en si mateix, sinó que ens en manlleva un gram per alleugerir-nos la veritat de veure'ns envellir. Cap mirall tornarà a dir el que deia per Sant Joan.
Quan el bon temps continua encara al setembre, aliè a nosaltres, que ja en prescindim perquè no ens agrada perdre i preferim matar a morir. Quan dins el cap hi resplendeix una ressaca pitiüsa i deixam en pau Menorca i Formentera, i tots els paradisos perduts que consideram secrets i descobertes nostres.
Quan feim inventari d'excursions, sopars, vestits de fil, cremes solars, cotxes calents, sexes que bullen, gelats gelats, cireres, llegir el diari, camins a l'aeroport, matalassos, o el silenci amarg d'una bicicleta massa aturada, de la inconstància per fer esport, del tanmateix ja t'ho deia que no mos feia falta tanta roba , o la dissortada espera damunt el moll: l'estiu són dotze dissabtes escassos i onze diumenges al sol, i ens han passat un darrere l'altre oblidant els anteriors i comptant que en els que vénen tendrem temps de fer tot el que havíem planejat.
Quan arriba el dia que el sol perd el coratge, i amb ell evapora l'encanteri i la solana, és llavors quan veim sense remei que l'hivern torna, d'esma, com si mai hagués partit, i alhora sentim fugir l'estiu llenegant entre els desitjos.
Aquest dia, Posidó desa la corona dins un calaix, i amb la mirada perduda, agafa un drap de lli i eixuga i estoja la fitora, com ho fan els padrins el dia de Nadal amb la coberteria bona, la que no tornaran a emprar fins l'any que ve quan tornin els néts a omplir la casa amb el renou de la vida i l'alegria. I tanmateix no hem anat en barca.
