El govern espanyol, mitjançant el seu ministre Montoro, ha fet públic que calcularà les balances fiscals de les diferents autonomies amb el sector públic central. Recordem que l'any 2008 el govern de Zapatero ja ho va fer, i va ser la primera vegada que es calculaven des del govern espanyol.
Aquest càlcul s'hauria de realitzar periòdicament i hauria de fer-se públic, com passa en alguns països, ja que és un símptoma de transparència i maduresa democràtica. Per tant, des d'aquest punt de vista n'hem de fer una valoració positiva.
Ara bé, el càlcul de les balances fiscals que el govern de Rajoy pugui fer pot ser un perill si no es fa amb l'objectivitat i amb la metodologia adequades. El ministre Montoro va dir que es calcularien amb totes les metodologies. Cal dir que només n'hi ha dues: mètode del flux del benefici i mètode del flux monetari. El govern de Zapatero ho va fer així. La metodologia emprada va ser establerta per un grup d'experts, del qual vaig formar part, i va ser molt semblant a la que utilitza la Generalitat. El càlcul el va fer l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF), organisme dependent del ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques. No obstant això, Montoro no va aclarir si es tornarien a calcular a l'IEF i amb la metodologia de Zapatero del 2008. Algunes veus diuen que la FAES s'encarregarà del càlcul. Si és així, que Déu ens agafi confessats.
Amb tot, estic segura que el càlcul de les balances fiscals que faci el govern de Rajoy tornarà a portar un fort debat i confusió. En primer lloc, pel mètode de càlcul emprat. Els experts espanyols sempre han posat més èmfasi en el mètode del flux del benefici i han desacreditat el del flux monetari. La raó és clara: el primer sistema dóna un dèficit fiscal més baix per a Catalunya que el del flux monetari, ja que li imputa unes despeses que es realitzen fora del nostre territori amb l'argument que ens en beneficiem. Aquest mètode de càlcul territorialitza la despesa allà on creu que hi ha el beneficiari i no necessàriament allà on es realitza. Per tant, es fan hipòtesis sobre qui és aquest beneficiari, i en funció de les hipòtesis s'obté un resultat o un altre. Així, s'imputen a Catalunya una part de les despeses fetes a Madrid, com ara una part de les del Museu del Prado o de les nòmines que es paguen als funcionaris que treballen als ministeris.
El mètode del flux del benefici és adequat des d'un punt de vista acadèmic per fer exercicis sobre qui és el beneficiari de la despesa pública, però no serveix per calcular quin seria el guany fiscal de Catalunya si no tingués cap relació amb Espanya, ja que comptabilitza unes despeses (Museu del Prado o funcionaris) que en aquest cas els catalans ja no hauríem de contribuir a finançar. El guany fiscal de Catalunya sense Espanya tan sols ens el pot dir el mètode del flux monetari, que només comptabilitza les despeses que es fan a Catalunya.
Un altre perill del càlcul de les balances fiscals fet pel govern espanyol és que només proporcioni el seu saldo sense tenir en compte el dèficit pressupostari de l'Estat, el qual es transformarà en endeutament i que suposarà una càrrega futura per als ciutadans en haver-se de retornar. És el que es diu tècnicament neutralitzar el saldo fiscal . Si el dèficit pressupostari estatal és alt, com ara, fer-ho o no és rellevant per a la magnitud del saldo. Per exemple, el 2010 el dèficit fiscal de Catalunya sense neutralitzar era de 5.835 milions d'euros, i neutralitzat, de 16.543 milions. El 2008 el govern espanyol va presentar els saldos sense neutralitzar.
Davant d'aquest debat, la manera més clara de presentar el dèficit fiscal és comparar, en termes percentuals i no absoluts, l'aportació de Catalunya als ingressos del sector públic central amb la despesa que aquest fa a Catalunya. Així, el 2010 Catalunya aportava el 19,47% dels ingressos i rebia el 14,03% de les despeses, quan el pes de la població de Catalunya és del 16%. Si excloem l'administració de la Seguretat Social, ens quedarem amb la despesa que l'Estat pot fer de manera més discrecional en un territori o un altre -la despesa de la Seguretat Social en un territori dependrà del nombre de jubilats, no de la voluntat de l'Estat-. Doncs bé, sense Seguretat Social, els percentatges anteriors són del 19,51% i l'11,31%, respectivament, la qual cosa significa una diferència de 8,2% en contra de Catalunya. Aquests percentatges no varien tant si els saldos es neutralitzen com si no. Per tant, s'han de mostrar aquestes xifres als contraris a la neutralització.
En conclusió, si Rajoy calcula les balances fiscals, crec que la confusió i la manipulació política de les dades en contra de Catalunya estan assegurades. Per sort, el que en podem treure de tot això és un increment del nombre d'independentistes.
