Aquest estiu he visitat l’illa de Ré, a la costa atlàntica francesa. Una meravella. Amb uns amics vam llogar unes bicicletes i vam anar des de Saint-Martin-de-Ré fins al Phare des Baleines, a l’altre extrem de l’illa.
A meitat de recorregut, a la vorera del camí, vam trobar una paradeta a l’aire lliure on venien productes artesanals: sal de romaní, melmelada, caramels, mostassa, herbes aromàtiques... exposats en uns prestatges de fusta. La presentació dels productes era d’alta qualitat.
Però no hi havia dependent! Només un rètol: “Agafi el que vulgui i deixi els diners a la capseta”. Era un cistell amb una pedra perquè el vent no s’emportés els bitllets. Vam mirar al voltant. Ningú. Absolutament ningú per vigilar. Increïble. Tu mateix pagaves i agafaves el canvi, així com el producte que volies. Fins i tot hi havia safates per poder degustar abans de comprar. Cada producte tenia el preu marcat.
Vam comprar uns caramels i sals de cuina. Al cistell hi havia uns tres-cents euros. Vam pagar i vam agafar el canvi. I vam continuar pedalant.
Imagineu això al mig de Barcelona. Impensable. En menys de quinze minuts uns correpins haurien agafat els diners, els caramels, i fins i tot els prestatges!
Per què allà sí que és possible? És cert que les illes són llocs de baixa delinqüència, però la policia de Ré no perseguirà ningú per robar cinc euros o una bossa de caramels. Per tant, l’única resposta és: ètica, valors, principis. El turisme de Ré és de gent que estima i cuida la natura.
Les societats hem avançat molt. Però no hem assolit encara un nivell d’honradesa que permeti posar botigues així a les ciutats. Seria un somni. Seria la prova que hem assolit el màxim nivell d’educació, de respecte envers l’altre, el proïsme, i de consciència social.
Seguim somniant.
