Que a l'ADN de qualsevol partit polític hi ha d'haver gravada la vocació de govern és una certesa que el PP té assumida amb una convicció que hauria de ser envejada per molts partits de les esquerres tothora dubitatives. Una convicció que sovint arriba a una certa ferocitat: no importa com, però el que és important és ocupar espais, manar, tocar poder. Tant si l'han fet de bon grat com si s'hi han vist obligats pel maniobrisme del PSC, o bé si és com a resultat de tot plegat: en tot cas cal esperar que a CiU siguin capaços de calibrar la sobredosi de vitamines que el seu pacte amb el PP ha insuflat al partit de Mariano Rajoy.
Per naturalesa i per disciplina interna, el PP tendeix a actuar com la carabassera, és a dir, a ser tan expansiu com invasiu. I la seva delegada a Catalunya, l'ínclita senyora Alicia Sánchez-Camacho, demostra ser especialment destra i constant a l'hora d'aplicar aquests principis: no tan sols ha dut el PP a ser la tercera força de Catalunya tant al Parlament com en l'àmbit municipal, sinó que ha aconseguit gaudir d'una presència en el debat públic clarament exagerada en relació a la seva representativitat. Però al PP fa molt de temps que saben que tot sovint els fets no són tan importants com les aparences i per això són mestres consumats en l'art de la gesticulació. Fa uns dies, per exemple, vam veure la senyora Sánchez-Camacho presentant al departament d'Educació una instància perquè el seu fill de quatre anys pugui ser escolaritzat en castellà, cosa que, segons denunciava, ara no és possible a Catalunya per culpa del model de la immersió lingüística. Ho va fer al costat de la sempre grata companyia del senyor Francisco Caja, de Convivència Cívica Catalana, una entitat que conté almenys tres inexactituds en el nom, perquè ni és convivencial ni és cívica, i sí profundament anticatalana. Gesticulació pura, doncs. I si per fer-la més efectista cal posar-hi pel mig el propi fill, doncs se l'hi posa i en pau. La qüestió és fer bullir l'olla, generar soroll, ocupar espai. Manar, de la manera que sigui.
Quan arriben al poder, els dirigents del PP no paren de gesticular. És el que fan ara Cospedal a Castella-la Manxa i Bauzá a les Balears, amb el nomenament d'aquests executius reduïts a la mínima expressió. Naturalment es tracta de demagògia, perquè les competències i les necessitats dels governs que presideixen continuen sent les mateixes per molts alts càrrecs que retallin, però sí que canvia una qüestió bàsica: renunciar a àrees de govern significa necessàriament més centralització, una concepció de les comunitats autònomes considerades com a meres diputacions que graviten entorn del poder omnímode d'un govern central més fort que mai. Una involució en tota regla en l'articulació política de la diversitat de l'Estat. I, en el cas de Balears, i perquè quedi clar que la cosa no va de bromes, sense àrees de Cultura ni de Normalització Lingüística. La carabassera, doncs, comença a expandir-se, a enroscar-se, a estrènyer i a ofegar.
