Corrien els primers anys vuitanta. Els pinzells retornaven a la pintura sota un repertori d'imatges salvatges -per als uns, anacròniques; per als altres, farcides de novetat i clam- per refer la figuració i el relat en pintura. La Transavantguarda, els neoexpressionistes i els Nous Salvatges alemanys, els Anacronistes italians, tots maldaven per revitalitzar un mercat que s'havia assecat amb la intel·ligència seca de l'art conceptual dels anys setanta.
Apareixia altre cop la vibració del color i, sobretot, una lectura subjectiva de la condició humana, un retorn a un cert primitivisme, a un crit primordial, a l'expressió de les emocions interiors i aspectes amagats de les febleses humanes. L'home i l'animal tornaven a compartir el primer pla de la pintura. Ho feien Barceló, Penck, Immendorff, Kiefer, Paladino, Chia, Francesco Clemente, Lamazares, García Sevilla, Menchu Lamas, Steva Terrades i tants altres. Però també va sorgir un altre nom, fidel a aquests principis: Josep Uclés, que s'incorporà ràpidament a les files dels pintors destacats del nostre país i també a escala internacional en sintonia amb els nous temps.
Ara, en la mort prematura de Josep Uclés, no ens queda res més que pensar en el seu llegat pictòric, basat en un repertori d'imatges que té com a protagonista la figura humana, amb un punt d'innocència, animalitat, hedonisme, somni i teatralitat de la comèdia humana. De l'estat de somieig plaent a l'amenaça i la catàstrofe. Dos pols extrems de la seva iconografia pictòrica. De l'esperit de festa amb la copa a la mà dels seus personatges recordant les xampanyeries que s'obriren a Barcelona en aquells anys vuitanta, als volcans de foc de la seva estada italiana.
I és des d'Itàlia que m'envià una carta insòlita aleshores, un 6 d'abril del 1984, quan l'art a Catalunya vivia sotmès a un retorn al Noucentisme i a la recuperació d'un classicisme forçat per les circumstàncies del retorn a un autogovern, amb molts artistes que tornaven de l'exili mentre els joves maldaven per cridar, com Barceló o com Uclés, amb la imatge de l'animal al costat. És així com un altre artista, Juan Muñoz, avui també desaparegut, però alçat als altars de l'art contemporani espanyol, organitzà com a comissari a Madrid i Barcelona l'exposició La imatge de l'animal , en la qual participà Josep Uclés. La carta és una apologia de la seva catalanitat de pedra picada, en un moment en què el país es conformava a abraçar la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i els traspassos de Madrid que anaven arribant.
Amb una lletra recargolada i decorativa, m'enviava com a queixa la següent missiva:
"Milano, 6 abril 1984.
"Benvolguda Pilar Parcerisas:
"Primerament expressar-te el meu desgrat per escriure't sense prèviament haver-nos conegut personalment. Sembla que sóc persona poc sociable.
"El motiu d'escriure't és que m'han fet arribar un article de l' Avui que sobre l'exposició La imatge de l'animal és signat per tu. En aquest article, quan parles dels artistes estrangers fas les diferències entre italians, anglesos, etc., i quan arribes a la representació espanyola fas també la relació d'artistes i hi inclous el meu nom.
"Vull aclarir-te, i estic segur que tu em comprendràs, que jo formo part d'un poble, els Països Catalans, que va perdre per la violència de les armes la seva sobirania i unitat, i des de llavors ens mantenim ferms en la voluntat de recuperar els nostres drets i aprofitem la mínima escletxa per exterioritzar aquest sentiment.
"Jo rebutjo l'imperialisme espanyolista, polític i cultural, i voluntàriament assumeixo la meva identitat i cultura catalana, i en cada situació que visc vull que quedi constància i aclarit aquest fet: catàlegs, contractes, crítiques, etc. Per això, quan en el teu escrit em fas membre representat d'aquesta cultura imperialista espanyola que oprimeix la meva, ho considero com un insult.
"Sàpigues que comprenc perfectament que aquesta no era pas la teva intenció, però amicalment et constato per escrit la meva voluntat que aquesta confusió no es torni a repetir envers el meu nom, i si no és possible fer aquesta diferenciació entre membres de la cultura espanyola i catalana, és el meu desig que no es faci cap referència a la meva persona.
"Esperant que quan torni a Barcelona ens puguem conèixer personalment i puguem fer les aclaracions oportunes, molt agraït per tot. Josep Uclés".
Més enllà dels anys vuitanta, l'Uclés va seguir fidel als seus principis de perfeccionament i esperança, i res no el va fer aturar, més que la mort, en la perquisició dels seus somnis.
