Un ‘charnego agradecido’

Vaig venir a Barcelona seguint una dona. Si se n’hagués anat a Sidi Ifni, també l’hauria seguit. Què podia fer jo a Pamplona sense ella? Teníem vint anys, era setembre de 1976 i el futur semblava a l’abast de la mà. Què dimonis podia haver-hi a Barcelona que no hi hagués a Pamplona? No ho sabia, però vaig ficar el meu títol de mestre sense estrenar a la motxilla i vaig seguir la seva estela.

M’havia agradat molt el rock progressiu de Màquina (encara conservo el seu primer disc, Why? ). I possiblement era l’únic navarrès que se sabia la lletra d’ Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, però, com que no l’entenia, l’hi cantava a la meva xicota creient que era una cançó d’amor. Aquest era tot el meu interès per la cultura catalana.

Durant diversos estius havia estat treballant de cambrer de dia i de discjòquei de nit a Andorra i sabia que els catalans tenien la mania de parlar en català. Fins i tot havia vingut amb un grup d’amics a les escoles d’estiu del 75 i el 76, però m’hi vaig trobar amb moltes més banderes vermelles que quadribarrades. Catalunya semblava que fos primer marxista i després... a mi no em preocupava el què. El que volia era amarar-me de les excentricitats de la Rambla. Un Primer de Maig les van recórrer un grup de contraculturals, trencant la sacralitat del dia a crits de “ Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ”.

El primer any va transcórrer com una successió d’esdeveniments que ara em semblen tan irreals que no m’atreveixo a parlar-ne als meus fills. Vaig viure a la Verneda, fins que els veïns van trucar a la policia perquè, al seu parer, el nostre ingenu pis era un motiu d’escàndol al barri; després vaig viure a la plaça de Sant Agustí, amb un militant del PSUC que estava embolicat amb la dona del secretari de la seva cèl·lula -un dia me’ls vaig trobar plorant perquè els havia abandonat a tots dos després de veure Emmanuelle -, i després al carrer Girona, amb un grup de trotskistes.

Una de les primeres coses que vaig fer a Barcelona va ser presentar-me a la redacció de Por Favor, per conèixer Vázquez Montalbán. Em vaig fer passar per col·laborador d’una revista inexistent a la qual vaig donar el títol de La Coz y el Martillo. Va ser tan amable amb mi que em vaig atrevir a demanar-li ajuda per trobar feina. Em va aconseguir una entrevista. Hi vaig descobrir perplex que necessitaven algú que dominés el català. Aquesta va ser la meva primera trobada efectiva amb l’altra Catalunya.

Com que els diners minvaven, allà on veia un col·legi hi deixava el meu currículum. El director d’una acadèmia situada en un tercer pis del carrer Còrsega em va dir molt seriós: “Si vostè és navarrès, pot començar demà mateix”. A canvi de la meva navarritat em pagava una misèria sense contracte laboral.

Al cap de sis mesos de ser aquí, els catalans que coneixia es comptaven amb els dits d’una mà. Però un dia, la dona que guiava els meus passos va trobar feina en una escola del Masnou i em va dir que necessitaven un mestre. El director de l’acadèmia no es podia creure que un navarrès trenqués un contracte verbal pel sol fet que en un altre lloc li paguessin el doble. No em va donar la liquidació.

A l’escola del Masnou vaig aprendre les primeres paraules col·loquials en català: enchegar, rachola, chamarreta i plegar. Un dia, asseguts a les roques de la platja d’Ocata, ens vam dir que, com que faltava poc per tornar a Navarra, estaria bé saber com eren els catalans. I hi vam llogar un pis.

I fins ara.

Tinc dos fills. Amb la dona de tota la vida, esclar. El gran està casat amb una valenciana i m’ha donat un nét amb Vico de segon cognom. La petita em tornarà a fer avi per Sant Jordi. El seu fill tindrà per cognom Piferrer.

Diuen que un és del lloc on té els seus morts. Gràcies a Déu, no tinc morts a Catalunya. Però m’estic quedant sense vius a Navarra. De fet, m’he quedat sense Navarra, perquè el que segueixo enyorant simplement no existeix. És una imatge idealitzada que he anat construint com una elegia de la meva memòria. Ja no conec la majoria de la gent amb la qual em trobo pels carrers quan torno al meu poble. Per contra, al Masnou, on no tinc ningú a qui portar flors al cementiri, no puc fer dos passos pel carrer sense saludar algú. Què seria de mi sense la meva entranyable plaça d’Ocata?

Una vegada vaig sentir Jiménez Losantos criticar feroçment a la ràdio els charnegos agradecidos. I vaig descobrir que era exactament el que jo era, un xarnego agraït. El xarneguisme és un ambigu estat de l’ànima: una contradicció que els nostres fills s’encarreguen de resoldre de la manera més natural.