Un dels arguments més perversos -i, per això mateix, exitosos- que ha produït la política catalana en els últims anys és el que contraposa la problemàtica nacional amb les polítiques socials i econòmiques, com si fossin qüestions excloents. És aquella murga que ha arrelat tant a la dreta com a l'esquerra del riu Pecos i que desemboca invariablement en la cançó titulada Les coses que interessen a la gent ". D'acord amb aquest discurs, a la gent li interessen coses com l'atur, la crisi, l'ensenyament, la sanitat, els transports i les infraestructures, i no té, en canvi, cap interès en tot el que concerneix l'autogovern de Catalunya, les relacions amb Espanya, el dret de decidir o, ras i curt, la independència: tot això serien entelèquies i somiejos més o menys insensats, mentre que l'altre bloc de temes constituiria l'agenda del governant amb cara i ulls, que no es fica en esbarzers identitaris perquè es preocupa d'allò que afecta realment la qualitat de vida dels ciutadans. Tan subtil distinció conceptual no és més que una (altra) fal·làcia, perquè no tan sols no estem parlant de temàtiques excloents, sinó que gairebé sempre van lligades.
La relació entre Catalunya i Espanya es construeix damunt d'un conflicte polític que enfronta dos projectes de construcció nacional. Avui per avui, i per fortuna, aquest conflicte es produeix en termes pacífics i -tot i que de qualitat francament millorable- democràtics, però no per això deixa de ser un conflicte, del qual depenen moltes coses: una és la capacitat de Catalunya i del seu govern per tirar endavant polítiques socials. No voler entendre això, o pretendre amagar-ho o deixar-ho de banda, és una excel·lent manera de perdre el temps i la llavor tocant la trompeta.
Per això és bo que el nou govern, amb el president Mas al capdavant, no dubti a l'hora de posar aquest conflicte damunt la taula de manera explícita i des del començament. Despús-ahir era el mateix Artur Mas qui parlava obertament de "risc de ruptura" de Catalunya amb Espanya a La Vanguardia (quines coses que s'han de veure, per cert), i ahir mateix, a TV3, el conseller Mascarell deia que ell sempre havia estat federalista i, per tant, partidari d'un estat propi compartit: però que ja eren massa generacions de catalans les que patien les conseqüències d'aquest conflicte (ell parlava d'estrès polític) i que si Espanya no reaccionava, aquest estat propi de Catalunya hauria de ser exclusiu (és a dir, separat). Com sempre, ningú no ha fet tants independentistes com el patriotisme constitucional espanyol.
És possible que aquestes declaracions només busquin crear un cert estat de tensió que després es pugui mitigar o incrementar en funció d'objectius i circumstàncies. Però també corroboren una evidència, i és que el debat nacional ho impregna tot i serà l'autèntica clau de volta de l'etapa que comença. El conflicte existeix, i ja no hi ha més temps ni més marge de maniobra per postergar-lo ni esquivar-lo.
