Amb la consulta no n'hi ha prou

Fa temps que els meus amics d'arreu d'Europa, coneixent el meu interès per Catalunya, em pregunten: "Això de l'independentisme català és una cosa seriosa o ens ho hem de prendre a la lleugera?" Al principi acostumava a respondre afirmativament: "Sí, això va de debò". Últimament, però, he matisat una mica la resposta: "És evident que la majoria dels catalans volen obrir el procés cap a la independència; malgrat tot, no sé si realment estan disposats a dur-lo a terme".

El que em sorprèn és que l'horitzó dels independentistes catalans -o, més aviat, de la gran majoria- sigui el referèndum. Ja ho sé que hi ha debats sobre els trets constitucionals del futur estat català, sobretot en relació amb el tema lingüístic, les relacions amb Espanya, etc. Tampoc és correcte afirmar que no hi hagi ningú que no s'hagi preguntat què s'hauria de fer després d'un suposat èxit d'una suposada consulta independentista. Però les discussions sobre el dia després han quedat en l'aire, precisament perquè tota l'energia imaginativa dels independentistes està centrada en la consulta, en si mateixa plena de suposicions, incerteses i angoixes. Tot el que s'estén més enllà és una veritable terra verge.

Recordo quan de nen mirava la televisió el dia del referèndum per a la independència d'Eslovènia. Tothom es va sorprendre per la contundència del sí: més del 88% de vots a favor. El líder de la majoria parlamentària estava exultant: "Iugoslàvia ja no existeix", va declarar als periodistes. "Ara som Eslovènia, i prou!" Aquella famosa frase no era una constatació: era un projecte. Tothom sabia perfectament que Iugoslàvia encara existia i que, a més, comptava amb el tercer exèrcit més gran d'Europa, subordinat als interessos del neonacionalisme serbi. Però també hi havia un projecte claríssim de construcció estatal que es va dur a terme en els sis mesos següents. Era una lluita contra el temps, una ben definida estratègia que no va deixar prou espai de reacció al govern federal, entrebancat per la proverbial rigidesa i ineficàcia de la seva burocràcia. El dia de la declaració d'independència, l'intent de repressió -més similar a un cop d'estat que a una invasió militar- va topar amb un país preparat per a qualsevol eventualitat i decidit a no fer marxa enrere passés el que passés. El que va determinar la victòria de David contra Goliat -per dir-ho d'alguna manera- no va ser la voluntat democràtica del poble, sinó l'organització d'aquesta voluntat en institucions i estructures capaces de confrontar-se amb un adversari més fort, esclar, però també més confós i indecís. En el cas eslovè, el referèndum no era l'objectiu, ni tan sols un objectiu intermedi; era, només, una eina de legitimació popular d'un procés molt més ampli i articulat.

Em sembla important que la gent tingui la possibilitat d'expressar-se sobre el seu futur. Un referèndum és, potser, la manera més transparent de fer-ho. En el cas català, en què la secessió suposaria l'escissió d'una regió d'un estat unitari i democràtic -cosa, que jo sàpiga, sense cap precedent en la història-, una legitimació democràtica inequívoca és, sens dubte, el prerequisit d'aquesta tasca extremament difícil. Seria il·lusori suposar, però, que fos suficient. Concentrar l'esforç i la imaginació independentistes en aquesta etapa vol dir desconèixer la complexitat d'un procés massa ardu per tractar-lo com un experiment. Em sembla que l'obsessió amb el referèndum ajuda a amagar la falta gairebé total d'un full de ruta. Darrere hi ha la convicció ingènua que la voluntat democràtica d'un poble pot doblegar els poders espanyols i europeus. Això no passarà. Sense una ràpida i ben coordinada acció política que transformi la voluntat del poble, expressada en el referèndum, en un fet consumat, el procés independentista no anirà enlloc. I, com deia Ortega, l'esforç inútil porta a la melancolia.

Des d'una perspectiva purament formal, Catalunya no té cap dret a la independència. La victòria del sí al referèndum no canviarà aquest fet. Si més no, els catalans s'ho sentiran dir encara més sovint, també, per part d'institucions europees i internacionals. Poc abans que Eslovènia declarés la independència, el secretari d'Estat americà va afirmar que la comunitat internacional no reconeixeria mai el nou estat secessionista. Deu mesos després, Eslovènia era membre de l'ONU. La diplomàcia només coneix realitats, deia De Gaulle; realitats, no desitjos, per amplis i democràtics que siguin. Si els catalans volen ser independents, hauran de trobar la força per transformar la seva aspiració en una realitat tangible. És a dir, en un estat capaç d'aplicar la sobirania al seu territori.

Els ciutadans de l'Europa Central solem tenir una actitud pragmàtica cap a l'estat, que es pot resumir amb un refrany castellà: " A rey muerto, rey puesto ". Els estats no són immortals o immutables. Constantment en sorgeixen de nous. Però això no vol dir que el procés sigui fàcil o agradable. És gairebé inevitable provocar ferides que triguen anys, de vegades dècades, a curar-se. El secessionisme pot ser un projecte polític tan legítim com qualsevol altre, però s'ha de ser conscient que les apostes són molt més altes que en un joc democràtic normal . Per això, cal serietat, determinació i seny. Dur un projecte fins a la meitat per després decidir què es fa no s'ajusta a cap d'aquests adjectius.

Els antics grecs creien que la fundació d'una nova comunitat política -d'un estat, per dir-ho de manera moderna- és la facultat més sublim dels éssers humans. Si contemplo l'hora fundacional del meu país, hi estic d'acord. El que passa és que els moderns, a diferència dels antics, no podem construir un nou estat sense enfonsar-ne un de vell. La construcció d'una nova politeia , d'un nou espai sobirà de convivència cívica, pot considerar-se una aspiració noble; però desfer-ne una d'existent -que funciona i és, malgrat tot, bastant decent- és, si més no, una tasca plena d'ambigüitats i perills. Trencar una legitimitat constitucional i estatal sense una visió clara de com crear-ne una de nova és el pitjor que es pot fer.

Més continguts de

El + vist

El + comentat