L' entrevista és el gènere més desconcertant i imprevisible del món de la comunicació. Per descomptat, res tan interessant com la conversa entre un bon convidat i un entrevistador atent i traçut. Per desgràcia, el panorama no sempre és tan idíl·lic. Són legió els periodistes que a la matinada es desvetllen amarats de suor, recordant un incident amb un convidat. Només cal una pregunta desafortunada, un comentari mal encaixat o una dada poc contrastada perquè a l'entrevistador se li obrin les portes de l'infern per sumir-lo en la misèria més absoluta. Tot se'n va en orris quan el convidat es posa de cul, metafòricament i literal. Entrevistats que amb el llenguatge corporal -asseguts d'escorç al presentador i amb la mirada perduda- fan evident que preferirien seure a la butaca del dentista perquè els arrenqués totes les dents sense anestèsia que haver de suportar les preguntes del pelacanyes de torn. Habitualment -aquí generalitzo- són artistes, actors, escriptors o músics que no volen ni saben donar explicacions de la seva feina i les seves motivacions. Estan de mal humor perquè els han fet llevar massa d'hora, tenen fred, el cafè no és bo, els tiba el tanga, se'ls ha posat malament la ratlla que han esnifat al WC o per la combinació de tots aquests factors. Però, ai las, estan de promoció i s'han de vendre tant sí com no. Durant unes setmanes, el contracte -i el sentit comú comercial- els exigeix la tortura rutinària de visitar platós, estudis i redaccions. Un periodista rere l'altre, les mateixes preguntes, les mateixes respostes, les mateixes anècdotes... Acaba la promoció i el convidat marxa, acomiadant-se del periodista amb condescendència i perdonant la vida a qui l'ha atès. Oblidarà l'entrevista en menys de cinc minuts. L'entrevistador, en canvi, mai l'oblidarà.
