La ciència-ficció segurament comença amb la publicació de Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary Shelley, el 1818. No és casualitat que l’escrigui una anglesa coincidint amb els inicis de la Revolució Industrial. Els avenços tecnològics, abans imperceptibles, estimulen la imaginació. Permeten recordar el passat, veure el present i pensar en un futur diferent. Imaginar el futur configura entorns fascinants que permeten desenvolupar novel·les de qualitat variada.
La ciència-ficció escrita esclata com a fenomen de masses al món occidental als anys 50, inicialment considerada una branca pobra de la literatura. En molts casos el futur imaginat corresponia als inicis del segle XXI, és a dir, a avui. Típicament trobem cotxes voladors, robots, ordinadors pensants, colònies en planetes distants i menjar en forma de pasta de dents. L’entorn sovint és distòpic, cruel i massificat. Curiosament, gairebé cap apunt del que de debò ha avançat els últims 60 anys: internet, smartphones, Google Maps, tablets i GPS. El futur no és el que era. En general es va sobrevalorar el progrés en enginyeria i infravalorar en telecomunicació. Normal: en els anys previs a l’esclat de la ciència-ficció les evolucions més impressionants van ser en enginyeria. La forma més habitual de preveure el futur és com una continuació del passat: la meva previsió per demà és sol, ja que fa dies que el temps és assolellat. Però la realitat és que, com va escriure el físic Niels Bohr, “fer prediccions és molt difícil, sobretot del futur”.
O no? La meva experiència ja en àmbits no literaris és més matisada. Vaig tenir la sort de participar professionalment en les anàlisis i prediccions del que seria el futur social i empresarial tot just als inicis d’internet, a la Stern School of Business a Nova York i com a consultor estratègic a DiamondCluster. La nostra feina era fer prediccions.
En moltes àrees les prediccions anaven sorprenentment ben encaminades. Es veia amb bastanta claredat l’efecte que internet tindria en el comerç, la premsa, la logística, els videoclubs, el telèfon mòbil, la banca, la compravenda de cases i la recerca de feina. No vam preveure les xarxes socials, l’ús del vídeo a internet (YouTube), ni l’aparició de les tablets ni de les pantalles tàctils. També ens vam autoconvèncer que la nevera seria una eina intel·ligent important a la casa, ja que gestionaria el consum familiar. Sí que vam errar sísmicament a l’hora de preveure els ritmes d’implantació. En general el que pensàvem que s’estendria en 5 anys va trigar-ne 15 o més. Es va complir la màxima que ens va donar a classe un convidat molt especial el 1999. Bill Gates ens va dir: “Tendim a sobrevalorar l’impacte tecnològic a curt termini i a infravalorar-lo a llarg termini”. Totes aquestes anàlisis, mig errades mig encertades, no ens van fer rics, però sí que van ajudar les organitzacions amb les quals treballàvem perquè van complir l’útil màxima militar que diu “els plans són inútils, però la planificació és indispensable”.
Amb tot això com a avís legal em vull atrevir a fer una predicció. Tenim davant nostre una tecnologia que canviarà les nostres vides: l’automòbil sense conductor.
El cotxe Google sense conductor ( Google driverless car ) és un cotxe que condueix sol, només li has de indicar on vols anar. La tecnologia base existeix i està en fase de prova i millora. Hi ha 10 cotxes que han conduït 1,1 milions de km sense tenir cap accident. Aquesta solució tecnològica compleix tots els prerequisits que conec per ser massiva: la tecnologia funciona, el producte un cop inventat arribarà a ser econòmic (és principalment software ), el benefici que genera és molt tangible i es generen “externalitats de xarxa” (com més gent utilitza el producte, més útil i valuós és el producte).
Crec que podem imaginar l’impacte que pot tenir un cotxe sense conductor a les nostres vides. Avui els cotxes passen un 97% del seu temps aparcats. Es podran compartir amb enorme facilitat, i cridar-los amb un botó, cosa que reduirà per tant radicalment el parc automobilístic necessari. La seguretat millorarà, cosa que per exemple salvarà la majoria de 30.000 persones que moren cada any a la UE en accidents de trànsit, i alliberarà enormes recursos hospitalaris i policials. Absolutament tot l’espai urbà dedicat a aparcar cotxes canviarà, ja que un cop n’hàgim baixat, el cotxe anirà on no molesti. És més difícil saber què passarà amb el transport públic, les zones comercials, les preferències de localització o les inversions en infraestructures. Això podria canviar el nostre país i la manera com vivim.
El futur està arribant, i no tots els canvis són en comunicació o entreteniment. Si un treballa al sector del cotxe o és urbanista, alt funcionari o conseller del ram, crec que tocaria planificar el mitjà termini. El nostre món tornarà a canviar i nosaltres segurament ho veurem.
