Deixem de banda, per uns instants, les especificitats catalanes del col·lapse del PSC. L’ensorrament del PSOE el 25-M, acompanyat del sorpasso per la suma dels altres partits d’esquerra, forma part d’una crisi generalitzada de bona part de la socialdemocràcia europea. Des de fa alguns anys, i ara cada cop amb més intensitat, l’electorat tradicionalment socialista o d’esquerres ha passat a fragmentar-se en dos sectors. D’una banda hi ha els votants que responen al perfil tradicional del que podríem anomenar (amb una certa laxitud) classe treballadora industrial : assalariats (poc o no gaire qualificats) amb contractes permanents, propers o integrats als sindicats, i pensionistes (jubilats després de seguir una trajectòria laboral típica, de plena ocupació o episodis d’atur mínims). De l’altra, hi ha un conjunt d’estrats cada cop més amplis en una situació més precària: joves amb contractes temporals i salaris submileuristes (malgrat tenir qualificacions superiors als seus pares o avis), joves (sobretot sense estudis secundaris) directament aturats, i una població de mitjana edat en atur de llarga durada o patint ajustos salarials importants.
Tant la crisi com les polítiques d’ajust fiscal i salarial han exacerbat aquesta divisió. Tanmateix, el seu origen té un component força estructural. El canvi tecnològic ha afectat aquells sectors econòmics inicialment menys productius i aquelles activitats econòmiques més rutinàries en què l’ordinador i la màquina en general poden substituir personal. La competència exterior d’economies emergents ha liquidat les indústries tradicionals que competien en costos i no en qualitat. El boom immobiliari espanyol va amagar o endarrerir tant aquestes transformacions com els seus efectes: menys ocupació i salaris més baixos. Però ara tornen a manifestar-se amb tota la seva cruesa.
La intensitat d’aquests canvis (i el seu impacte sobre el socialisme electoral) varia en cada país d’Europa. A l’Europa perifèrica és molt forta i sovint dramàtica: Portugal, Grècia, Espanya, bona part de França i el nord d’Anglaterra. Als països amb una economia competitiva i exportadora, l’impacte és menor perquè la indústria (i tots els sectors de serveis que la complementen) resisteix. És el cas d’Alemanya, Escandinàvia, Holanda i Flandes (malgrat la geografia, Valònia pertany a l’Europa perifèrica). Però potser també el del nord d’Itàlia, amb una xarxa industrial sota setge però encara espessa. Això explicaria l’èxit de Renzi, amb un programa socialdemòcrata típic (i de fet poc habitual a Itàlia) de protecció social i modernització econòmica: la segona part (de liberalització activa) és una demanda d’empreses (i treballadors) que se senten capaces de vendre fora però que necessiten desesperadament que algú trenqui l’encotillament del sistema polític i burocràtic italià.
Compatibilitzar i integrar els dos tipus d’electors no és impossible. De fet, una part del programa socialdemòcrata es caracteritza per la creació d’un conjunt de mecanismes per igualar i protegir tots els seus votants potencials, inclòs el sector més precaritzat. Tanmateix, a mesura que aquest últim continua creixent, la coalició socialdemòcrata es tensiona i esclata perquè es difícil incorporar-los sense canviar les regles de joc laboral (fent perillar la situació dels altres votants) i és costós expandir programes socials sense apujar impostos (sobre classes mitjanes i mitjanes-baixes).
Això obre el joc a un altre tipus de partit: o l’esquerra radical (amb un programa sovint boirós però finalment centrat en més impostos i sortida de l’euro) o la dreta nacional populista (a favor de la recuperació de competències nacionals, l’expulsió o limitació d’immigrants, que identifica com a competidors dels nadius en serveis i salaris, i sortida de l’euro). Qui dels dos s’emporta l’antic vot socialista depèn del polític que hi hagi al davant de cada proposta (i de la seva capacitat de ser atractiu des d’un punt de vista emocional) i de la cultura política de cada país. En aquells estats on la idea de nació continua sent legítima (perquè, durant la Segona Guerra Mundial, resistència nacional contra el nazisme i compromís amb la democràcia van anar de bracet), la dreta nacionalista tendeix a guanyar: UKIP a Anglaterra, Le Pen a França, els partits antiimmigrants a Holanda o Dinamarca. A la resta, el vot de protesta és d’esquerres o incolor (com el de Grillo).
A Espanya, on la idea de nació està molt desprestigiada i s’arrosseguen divisions de classe i ideologia molt fortes, la dreta populista no ha pogut absorbir el vot exsocialista. El Sr. Vidal-Quadras és massa burgès per emportar-se un pessic de l’antic PSOE (i massa senyor de Barcelona, encara que ho vulgui dissimular, per foradar la paret del PP). A Ciutadans, amb el seu regeneracionisme interclassista (gairebé un catalanisme de peix bullit o calories zero), li passa el mateix: per això els seus líders han emmudit després del 25-M. La interacció de la crisi estructural en marxa i les tradicions polítiques espanyoles explicarien, en definitiva, l’èxit de Podem.
