"Allò que ningú vol en aquest país acaba a Tarragona". Pot semblar un axioma victimista, però només cal passar de nit per l'A-7 a l'altura de la petroquímica de Tarragona -com canten Els Pets de Constantí a la preciosa El poble sota el barret de fum - per notar com cor i pulmons s'encongeixen amb un espectacle aclaparador de llum, foc i combustió. En aquesta vida alguns tenen la sort geolocalitzada de conviure amb l'esplendor urbanística del Modernisme o amb la meravella natural del mar i les roques descarnades de la Costa Brava. En canvi, hi ha a qui li toca viure i respirar el paisatge més pudent de l'era industrialitzada. I les desgràcies no vénen mai soles.
Ara ha estat el dictador sirià Baixar al-Assad qui ha donat l'ensurt a Constantí. S'ha de ser molt malvat per estendre, ni que sigui indirectament, el terror químic a tants milers de quilòmetres de Damasc. En una maniobra que encara no ha quedat aclarida, les armes químiques del règim alauita podrien acabar sent destruïdes a Tarragona, en una planta d'incineració de titularitat pública. En el moment d'escriure aquest article, la notícia existeix i l'empresa es frega les mans estudiant l'oferta, mentre Estat i Generalitat es fan les boges i descarten que es produeixi cap oferiment similar.
En qualsevol cas, hipòtesis mediàtiques -i potser sensacionalistes- com aquesta ens han de servir per materialitzar un gest de gratitud cap a una zona de Catalunya a qui li ha tocat ballar amb la més lletja de la cadena industrial. Tarragona és un enclavament magnífic de la geografia catalana amb mil i un racons encisadors -si aixequés la paleta, Joaquim Mir ho confirmaria-, però també és un dels epicentres petroquímics de la Península, amb tota la càrrega negativa i socarrimada que això comporta. Així doncs, donem moltes gràcies a Tarragona. Al capdavall, a la Terra passa el mateix que amb les persones. Tenir una cara preciosa resulta fantàstic. Però si l'acompanya un cul bonic, molt millor.
