La cultura amfíbia

No fa gaires mesos, Grace Mwase tenia 10 anys. Era una nena més de la seva comunitat tribal, a Godeni, al sud de Malawi, un lloc on no hi ha adolescents. Allà, o ets nen o ets adult: no hi ha res més. Els seus pares van considerar que li havia arribat l'hora de deixar de ser una nena i la van posar en mans de les asanamkungwi, les dones que l'ajudarien a fer el kusasa fumbi, el ritual de pas. La van conduir fins a una cabana aïllada on va estar dues setmanes amb altres nenes de la seva edat. Com a culminació del ritual, havia de mantenir relacions sexuals amb un home gran. Després tornaria a Godeni transformada en dona i hauria de cuinar, netejar i estar amb homes. Les asanamkungwi li van ensenyar les arts de la seducció, els balls que exciten els homes i les diferents postures de l'acoblament sexual. Li van assegurar que si es negava a fer tot això, se li assecaria la pell fins a trossejar-se-li. Però, en arribar l'hora, la Grace es va negar a mantenir relacions sexuals amb l'home que li havien assignat. Es va adonar que no volia ser adulta, encara que sabia que ja no podia ser nena. M'imagino que els seus pares la van rebre amb perplexitat. La seva filla tornava a casa transformada en un ésser amfibi, mig nena mig dona, que probablement no sabrien com tractar. La Grace havia decidit fer d'una transició (un ritu de pas) un estat. Sense adonar-se'n, havia inventat l'adolescència a Godeni.

Encara que els estudis psicològics sobre l'adolescència neixen a començament del segle XX, l'adolescència, entesa com a cultura específica, és un fenomen relativament modern. Va ser el sociòleg nord-americà James Coleman el primer a adonar-se, als anys 50, de l'emergència d'un nou grup social situat entre la infància i el món adult. Va considerar que la seva aparició havia estat facilitada per la universalització de l'educació i la subsegüent transferència de responsabilitat de les famílies als centres educatius. Certament l'escola no havia nascut per fer adolescents, sinó per formar adults, però Coleman s'adonava que els escolars vivien immersos dins d'una cultura parcialment clausurada en ella mateixa que era reticent als models adults mentre acceptava acríticament els seus models generacionals. La "societat d'adolescents" tenia el seu propi llenguatge, els seus gestos, la seva concepció de la popularitat, els seus models de comportament, la seva moda, la seva música, els seus mitjans de comunicació... I tot això estava reforçat comercialment i publicitàriament, perquè l'adolescència emergent podia formar un nou mercat d'un potencial extraordinari... sempre que se sabés estimular les seves demandes. A la mateixa època, Hannah Arendt es lamentava perquè, al seu parer, als nens i als adolescents els donen de tot, excepte un món adult. No es va adonar que no els poden donar el món adult perquè no és prou comercial per a ells.

Contemporàniament als estudis de Coleman, l'antropòloga Margaret Mead observava que les persones grans -els avis- s'estaven convertint en emigrants en el món dels joves perquè havien deixat d'entendre'ls. No és que néts i avis ja no s'estimessin, sinó que, simplement, havien deixat de comprendre els seus respectius mons. En conseqüència, l'avi ja no podia posar a disposició del nét el dipòsit de les seves experiències acumulades. La seva saviesa pràctica havia caducat.

És obvi que ni Coleman ni Mead van dir l'última paraula sobre l'adolescència. Nosaltres som testimonis d'una ampliació contínua de les seves fronteres, fins al punt que avui ningú sap ben bé on són. Per baix, l'adolescència sembla haver fagocitat la pubertat i, per dalt, tots hem vist adolescents de -siguem caritatius- 30 anys. Les nenes de 10 anys volen roba sexi i els nois de 30 volen roba adolescent. Els nens volen anticipar la seva adolescència i els adolescents postergar la seva vida adulta. És fàcil veure que el mercat n'està a l'aguait de manera molt creativa.

A mesura que la societat s'ha tornat més complexa, més s'ha anat engrandint la distància entre els interessos espontanis de l'infant i les demandes de coneixement del món adult. Aquesta sembla que és una llei inexorable del progrés. Per això l'assimilació de coneixements cada vegada més complexos és avui el nostre inexorable ritual de pas. Però com que els joves tenen les seves pròpies opinions sobre el que necessiten i el que no, encara que sense adolescència no hi ha creixement del coneixement, una adolescència creixent no garanteix per ella mateixa el creixement del coneixement disponible.