El debat necessari: el model d’estat

No cal tornar a dir que el 9-N va ser tot un èxit. Primer, per l’alta participació, malgrat totes les contrarietats i el fet que de la jornada no se’n derivava cap mandat democràtic que tingués resultats vinculants. Això demostra que l’independentisme està més viu que mai. Segon, perquè també van anar a votar partidaris del no, és a dir, unionistes. Tercer, la jornada va ser un èxit pel seu caràcter pacífic, cívic i festiu. La ciutadania catalana va tornar a demostrar que té una alta cultura democràtica i una gran capacitat organitzativa i mobilitzadora.

Quart, perquè va ser un acte que va fer un gran pas per internacionalitzar el procés d’una manera positiva. Que el conflicte entre Catalunya i Espanya es vulgui resoldre d’una manera tan genuïnament democràtica com és votant genera simpaties, i més quan no s’entén per què l’estat espanyol s’hi oposa de forma bel·ligerant; l’exercici del vot és l’essència de la democràcia. La independència de Catalunya pot generar més o menys simpaties, però el fet que el conflicte es vulgui resoldre mitjançant les urnes en genera d’una manera majoritària.

Cinquè, perquè el Govern, els partits sobiranistes i una gran majoria de ciutadans van desafiar la legalitat espanyola sense por. I aquesta és una qüestió bàsica, ja que, si el govern espanyol segueix amb l’actitud actual respecte a Catalunya -i és el més previsible-, tard o d’hora s’haurà de trencar amb aquesta legalitat de forma unilateral. La secessió de Catalunya no es pot produir d’una manera pactada o acordada amb el govern espanyol a l’escocesa o a la quebequesa, sinó que l’única via possible sembla la de la declaració unilateral d’independència.

I, finalment, perquè els errors en l’actuació del govern espanyol han acabat donant al 9-N més transcendència de la que la mateixa naturalesa de la jornada podia tenir. La seva actitud ha magnificat el 9-N i, segurament, ampliat la base de l’independentisme.

Què cal fer a partir d’ara? L’actitud del govern espanyol tant abans com durant i després del 9-N va delimitant el camí a seguir. El referèndum legal i acordat es pot donar per descartat i, per tant, l’única via per poder consultar els ciutadans sobre el futur polític de Catalunya és a través d’unes eleccions plebiscitàries, que es poden batejar com es vulgui i que no es poden dilatar gaire en el temps, ja que el 9-N va demostrar que una gran majoria està esperant poder decidir definitivament el futur del seu país. I des d’ara fins a aquestes eleccions s’han de gastar totes les energies a crear les estructures d’estat i ampliar la base dels partidaris de la independència. La societat catalana no s’ha de perdre en el debat de si hi ha d’haver o no llista conjunta dels principals partits sobiranistes. És important la unitat, però el més rellevant és la unitat d’acció, que sí que ha d’estar ben tramada i ha de ser sòlida entre totes les forces sobiranistes.

Els resultats del 9-N i les últimes enquestes, malgrat les seves limitacions, apunten cap a una victòria del sobiranisme en unes eleccions plebiscitàries, però ajustada. Per tant, els partidaris de l’independentisme s’han d’incrementar perquè el mandat democràtic per a la independència que se’n derivi sigui inqüestionable. Segurament molts ciutadans no van participar en el 9-N perquè tenen dubtes sobre les conseqüències de la independència de Catalunya. Els missatges negatius que partidaris del no i el mateix govern espanyol han llançat els han creat confusió i por a la independència.

Hi ha gent que encara pensa que amb la independència els perilla la pensió. He sentit dir que “les pensions vénen de Madrid”. També n’hi ha que creuen que la independència suposaria un cataclisme econòmic. S’ha d’explicar bé que la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent és inqüestionable, i que el benestar dels catalans s’incrementaria substancialment amb la independència. S’han de desmentir els missatges catastrofistes que no tenen cap base científica.

Si bé hi ha molt material elaborat per economistes que avalen la solvència econòmica d’un estat català i s’han fet moltes conferències sobre el tema, no ha tingut lloc encara un debat a nivell dels partits polítics. El debat s’ha centrat en el procediment per arribar a la independència, però no sobre les seves conseqüències, beneficis i costos, i sobre com ha de ser el futur estat, sobre quin model d’estat es vol construir. Aquest ha de ser el debat a partir d’ara per treure pors i recels a molta gent i, principalment, a les classes més populars, que potser desitjarien una Catalunya independent però per por a resultar perjudicades pel procés en queden al marge. No s’ha de tornar a centrar el debat en el procediment, malgrat que s’hauran de vèncer més obstacles: després de veure com actua el govern central amb les impugnacions davant del Tribunal Constitucional i la injustificada i penosa querella, el fonament jurídic de la qual és pràcticament inexistent, tot fa pensar que també intentarà aturar unes eleccions plebiscitàries.

En conclusió, no tot està guanyat. Encara cal fer més camí. És urgent anar creant les estructures d’estat i ampliar la base independentista. S’ha de seguir lluitant fins a la victòria final.