Hi ha una xifra que mig món se sap de memòria: a Espanya hi ha al voltant d'un 25% d'atur. La dada és tan bèstia que quan dius a l'estranger que te'n tornes a Barcelona fan cara de condol i et pregunten si realment no hi ha cap possibilitat que no hi hagis de tornar, amb aquella pena amb què no fa pas gaires anys miràvem els sud-americans que tornaven als seus països. Una coneguda dels Estats Units, fent ús de la franquesa esmolada que els caracteritza, va voler saber quina part de realitat hi havia en la notícia de la crisi a Europa i em va etzibar, a mig partit de futbol de dissabte al matí del campionat escolar, la pregunta de si jo tenia família retallada o a l'atur. L'estadística li era igual. Ella volia tocar drama.
El més curiós és que, mentre que la percepció exterior de la nostra realitat econòmica ha quedat molt tocada, viatjar a Barcelona, estudiar-hi, venir-hi de congrés o, fins i tot, viure-hi una temporada continua sent el somni dels americans amb inquietuds. Posats a continuar tirant d'anècdota, expliquem-ho tot: una companya de seient d'avió em va fer apuntar en un paper el nom de tres restaurants de la ciutat per passar-los al seu marit, que era a Catalunya per negocis. Ella mateixa s'hi havia de reunir, dies més tard, per començar-hi un creuer.
O sigui que, quan he tornat aquí, m'he trobat fent com fan els estrangers: buscant indicis que confirmin el clixé que els han explicat. I el ganxo turístic del país de seguida està confirmat: pel centre de Barcelona no es pot fer un pas sense sentir tots els idiomes. Les conseqüències de la crisi, en canvi, es pateixen més en silenci, llevat que ensopeguis amb una vaga que et deixa dues hores esperant les maletes a la cinta de l'aeroport o que descobreixis que allà on hi havia una botiga ara hi ha un rètol on hi diu "Es traspassa".
Quan he fet com l'amiga americana i he preguntat sense manies i en cercles diversos com els estava afectant la crisi, m'he trobat una dolorosíssima decepció, per una política econòmica sense estímuls al creixement que sembla destinada a carregar-se el que encara continua dempeus. El 75% que treballa, sobre tot a les pimes, transmet una profunda desesperació per la falta de crèdit, per l'enorme esforç fiscal que mata el consum i que, com una roda, fa més difícil la recuperació. Bárcenas, Millet o les preferents són episodis que indignen, però el setge a l'economia productiva, via austeritat o via fiscalitat, està acabant amb la paciència del país. Entre les reflexions d'aquests dies, aquesta: de què li servirà a Alemanya que Europa acabi tenint els números com una patena si al final ningú els podrà comprar els seus productes?
I, al mateix temps, m'he trobat una mena de moral de guerra, una dignitat de no deixar-se abatre, una mena d'optimisme de la voluntat: estem passant la guerra de la nostra generació, sense morts però amb aturats i destrucció de la classe mitjana, i, com tants d'altres que ens van precedir, pensant en nosaltres i en els nostres fills, no llançarem la tovallola.
