LA CANTARELLA és constant. "Però si aquest és un dels nostres, mai no ho hauria dit, tan bona persona que sembla". O "jo el coneixia bé i semblava molt normal, un dels nostres". O "és dels nostres i per això s'hi han acarnissat". La llista és llarga, podria continuar, però segur que tots tenim al cap el moment que, en relació a algun dels polítics corruptes condemnats o imputats, hem sentit alguna frase semblant. És un dels nostres. I no és Robert de Niro, sinó el veí o la veïna del costat. Ara el jutge, en relació a la condemna i immediat ingrés a la presó de l'exconseller Cardona, Pepe Juan per als amics, ha considerat que hi havia alguna cosa semblant a la famosa pel·lícula de Martin Scorsese que és la pertinença a una "associació il·lícita i estable per delinquir". Pareix que també és una cosa nostra això d'associar-se per delinquir, tot i que ho fan sense violència, afortunadament, i des dels mateixos despatxos de l'administració pública amb els, també nostres, doblers. La corrupció d'anar per casa, la que es dóna ja per descomptada, és una tradició tan instituïda, sembla, que ni tan sols no ens escandalitzava fa uns anys quan "tothom sabia" o s'imaginava que alguna cosa obscura s'amagava darrere l'enriquiment sobtat o les adjudicacions sospitoses. En certa manera, podríem dir que també vàrem viure una "omertà" còmplice fruit no tant de la por, sinó de la proximitat. Tanmateix, ens hauria de parèixer més greu que tot això ho facin els nostres. Són ells els que ens han fotut la cartera, i l'orgull.
