1 . RÚSSIA. Putin torna a situar Rússia en primer pla com a potència política mundial. És una potència amb poder militar i energètic i amb l'orgull patriòtic ferit, però amb una economia molt desequilibrada i amb una societat bastant desestructurada. Tanmateix, el fet és que el gran esdeveniment de la darrera setmana ha estat el parany que Putin ha parat per atrapar Obama, fins a fer-li retirar la seva proposta de castigar militarment el règim sirià per l'ús d'armes químiques. Putin va caçar al vol una frase de John Kerry sobre l'entrega d'aquestes armes per part d'Al-Assad i sobre aquesta frase ha construït un èxit diplomàtic. El món ha deixat de ser unipolar, com havia estat des del final de la Guerra Freda.
Els grans errors es paguen. I els Estats Units varen cometre un error monumental a l'Iraq. Durant molts anys encara, els perseguirà com una ombra. Els costarà molt tornar a convocar la comunitat internacional a una acció bèl·lica de gendarmeria. Obama va calcular malament la seva resposta a les armes químiques d'Al-Assad. No l'han seguit ni els seus aliats ni la major part del seu país. I Putin ha aprofitat l'oportunitat. El pols només acaba de començar. Al-Assad ha d'ensenyar les seves armes. I Israel té tota la informació a punt per posar-lo en evidència si les amaga. Obama s'està desdibuixant, però encara té alguns trumfos a la mà. Podria ser d'interès comú per a russos i americans que alguna cosa canviï a Síria perquè res no hi canviï gaire. Per exemple, una sortida d'Al-Assad, sense que això signifiqués coronar els rebels. Si s'aconseguís, Obama salvaria la cara: sempre podria dir que la seva fermesa va fer canviar de posició Rússia. I Putin quedaria confirmat com l'home capaç de fer rectificar els Estats Units. Putin representa una forma particular de despotisme rus, una nova decantació de les velles tradicions del tsarisme i del bolxevisme -oligarquia controlada, autoritarisme moralista, falsa democràcia i corrupció sistèmica-, però ha demostrat un gran coneixement dels mecanismes del poder internacional i de les relacions de força. El més cínic guanya.
2 . ALEMANYA. Angela Merkel ha anat imposant el seu monòton corró sobre les institucions europees. A partir d'un moment donat es va propagar el tòpic que res variaria en la política europea fins que Merkel superés les seves eleccions. Són diumenge que ve. I sembla que l'únic dubte és amb qui governarà Merkel: amb els liberals o amb els socialdemòcrates. ¿Canviarà alguna cosa a partir de dilluns? Si canvia no serà per les eleccions. Merkel mai ha tingut una política europea, sempre ha tingut una política alemanya per a Europa. Si l'austeritat se suavitza, serà simplement perquè ja estava perjudicant la mateixa Alemanya. Els europeus som els seus principals clients. No poden permetre que ens asfixiem del tot sense asfixiar-se ells. De moment, però, les exigències continuen: el govern espanyol, per exemple, vol retirar 33.000 milions d'euros de les pensions: és a dir, empobriment directe dels que, en paraules de Rajoy, "són els més indefensos de la societat". Encara no n'hi ha prou?
3 . ANIMISME. El filòsof camerunès Achille Mbembe parla del capitalisme animista. Un capitalisme, diu, "que estimula els ciutadans a invertir moltes emocions en els objectes, a donar vida a les coses inertes, i que redueix les persones humanes a objectes desitjables i susceptibles de ser consumits". És a dir, insufla ànima a les coses, i la nega a les persones per convertir-les en mercaderia. ¿No és aquest el substrat ideològic del discurs de la competitivitat?
