Les excepcions a la prohibició normativa de posar a davant OD han augmentat com més s'ha investigat la qüestió. Deixarem ara de banda -ja en parlarem a fons un altre dia- els casos en què la a ja és generalment admesa: davant certs pronoms forts -"No he trobat a ningú ", " A qui has saludat?- i quan hi ha duplicació pronominal -" A l'Anna l' he estimat molt", " L' he renyat a ell ", "Aquest tema només ens fascina als correctors ". (En les últimes dues frases la a és obligatòria.)
I ens centrarem en les a que tradicionalment s'han acceptat per desfer l'ambigüitat de frases en què era impossible saber qui feia de subjecte i qui feia d'OD.
Però ambigüitat ja és un concepte ambigu. En l'exemple clàssic "Perseguia el gat a la rata", l'ambigüitat és relativa. El que sabem del món ens diu que les rates no empaiten els gats. ¿És doncs suficient, per posar-hi a , l'ambigüitat sintàctica?
Si canvio a l'exemple "Estimava el Joan la Maria?", l'ambigüitat és indiscutible, però jo diria que només és agramatical -per raons d'estructura- si el Joan és subjecte.
Ho prova aquesta altra frase: "He obligat a endreçar l'habitació la nena". El que la fa inviable sense a no és l'ambigüitat sinó la interposició d'un complement complex entre el verb i el seu OD animat. És com si el verb, quan té l'OD lluny, no li pogués assignar el cas acusatiu i ho hagués de fer la preposició.
Però en la frase del títol l'OD està enganxat al verb. Què hi pot justificar la presència de la a ? Demà ho veurem.
