Bill Shankly, entrenador del Liverpool i un tipus tan enginyós que probablement va ser una reencarnació d’Oscar Wilde, va afirmar: “Un equip de futbol és com un piano. Necessites 8 homes per carregar-lo i te’n calen tres que sàpiguen tocar la maleïda cosa aquesta”. El futbolista que estem acomiadant aquests dies, Xavi Hernández, era dels tres que sabien tocar la cosa aquesta. De fet, tocar-la és poc. El seu domini del tempo ha estat inigualable. Quan ell ho deia, tothom a córrer. Ara la pausa i passada enrere. Ara la toco en curt. Ara em desespero perquè estic veient la jugada però no se’m desmarca ningú, o sigui que paro, trepitjo la pilota i busco l’altra banda.
Tanco els ulls i veig Xavi voltant sobre ell mateix un quart de volta, o mitja volta, o els 360 graus, els que calgui, sempre amb la pilota enganxada als peus, barbeta aixecada, ulls al clatell, fins a desfer-se del rival que li vol prendre. Si Messi se’n va endur moltes pilotes a casa és perquè Xavi les hi havia estat guardant.
El recordo als inicis, quan va ser una víctima més del recel que el culer sentia històricament per la gent de casa, i de l’antipatia que despertava Van Gaal, l’entrenador que el va fer debutar. Quines voltes que fa la vida: Van Gaal el posa per primera vegada el 1998 i el 2014 és l’entrenador que destrossa l’equip de Xavi en el seu últim partit en el futbol, diguem-ne, seriós. Igual que a Bakero se li retreia que la passés cap enrere, a Xavi li retrèiem que fes la passada horitzontal. No tenia la profunditat de Milla o de Guardiola, sentenciàvem. El veig a Roma, fent la centrada del gol de cap de Messi, i a Londres, fent l’assistència a Pedro de l’1-0. I, sobretot, el veig obrint el marcador la nit del 5-0 al Madrid de Florentino i Mourinho, estirant-se eufòricament aquella samarreta que resumia totes les virtuts: la insígnia de club campió del món i el patrocini a Unicef.
Diuen els que coneixen bé el vestidor del Barça que hi veuen dos futurs entrenadors: Busquets i Xavi, per caràcter i per coneixements. I això que a Xavi no l’ha abandonat mai aquell posat de nen de primera comunió que comparteix amb Iniesta i Messi, a la foto de tots tres a la Pilota d’Or.
Xavi no ha estat Shankly ni Valdano, però té dues frases antològiques. L’una la va descobrir Xavier Bosch, la nit del 5-0. Al túnel de vestidors, després de l’enèsima tangana dels madridistes, Xavi va llançar la pilota als blancs tot dient-los: “Tingueu-la una estona, que durant el partit no l’heu tocat”. L’altra la va pronunciar la nit del 2007 en què li va donar una pilota a Messi i l’argentí es va driblar tot el Getafe, porter inclòs. Ja el vestidor, mentre Leo havia escalat una graó més en direcció a Maradona, el de Terrassa se li va acostar traient pit: “A tots els grans gols es parla molt de gol i, en canvi, jo t’he fet l’assistència i ningú no diu res”. Sí que diem, Xavi, sí que diem.
I espera’t, el dia que tornis.
