Quan la soft corrupcion sobrevola les nostres societats amb l'espantall de la crisi que recorre el món; quan en les dar reres municipals de l'Estat espanyol la dreta ha fet matx arreu arreu; quan al País Valencià un PP amb molts d'imputats a les llistes ha tret una majoria absoluta en les autonòmiques; quan a les Illes Balears un PP sense cap imputat a les llistes (n'hi ha alguns a la presó i nombrosos que esperen judici, entre els quals destaca Jaume Matas) aconsegueix 35 escons al Parlament; quan comences a sentir parlar de desaparició del decret de mínims d'educació (decret per a la regulació de l'ús i de l'ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears) i de llibertat d'elecció de la llengua escolar per a la família, i dels llibres de l'ensenyament escrits amb les modalitats mallorquines, menorquines i eivissenques, etc., et pega un rodament de cap i tot es torna confusió i depressió.
En aquests moments és quan pens, vindic i reivindic una figura essencial de la història cultural catalana. Em referesc al filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis Guarner, que va néixer a València el 9 de setembre del 1911 i hi morí el 16 de desembre del 1981. Des de ben jovenet es dedicà a la llengua i va recórrer els Països Catalans per fer enquestes per a la part catalana de l' Atlas Linguístico de la Península Ibérica . Va ser un dels representats de l'elaboració de les Normes de Castelló el 1932, on argumentava la unitat de la llengua. Durant la Guerra Civil lluità al costat de la República. Amb el franquisme arribaren les represàlies: va passar per un camp de concentració a Salamanca i fou tancat al penal de Madrid. Amb molta de sort el 1943 va ser bandejat a Mallorca, on va viure fins a l'any 1959. Des d'un bon principi col·laborà amb Francesc de Borja Moll en l'elaboració del Diccionari Alcover-Moll i amb l'editorial Moll. No tan sols va tenir contactes amb filòlegs, sinó que es va fer amic de nombrosos escriptors i poetes. En aquella època hi havia, per un cantó, els epígons de l'Escola Mallorquina, per l'altre, els poetes jovençans que hi havien tallat i s'inclinaven per la poesia social i la llibertat mètrica i expressiva i, per l'altre cantó, Villalonga i la seva capelleta. Sanchis Guarner era un activista cultural amb un fort caràcter pacificador i va aconseguir que la pau regnàs entre els diferents grups i que Villalonga assuaujàs les seves reticències contra els poetes nous. De tot aquest garbuix Sanchis Guarner en va fer una feina: sostenir el grup poètic dels anys cinquanta, format per poetes que trencaven amb l'ensopiment en què havia caigut la poesia jocfloralista, concentrada en problemes de forma i rimes difícils, i oferien una llibertat verbal i expressiva no vistes mai. Els fruits d'aquesta feina fou l'antologia mítica que va treure el 1951, El poetes insulars de la postguerra , en què es donaren a conèixer vint-i-tres poetes, entre els qual cal destacar figures tan essencials com Blai Bonet, Marià Villangómez, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart i Llorenç Moyà. Malgrat que l'antologia fou una fita en aquells moments durs de la dictadura franquista, cal recalcar el paper de dinamitzador de Sanchis Guarner de l'estructura cultural sòlida i resistencial creada per Francesc de Borja Moll, que havia deixat de costat la poesia. Josep M. Llompart escrivia l'any 1959: "Ningú no sap que hauria estat de la literatura mallorquina contemporània sense la presència d'en Sanchis, sense la seva pacient amistat i els seus consells. Tot al llarg de disset anys que en Sanchis ha viscut a Mallorca, una promoció d'escriptors ha madurat i una altra ha aparegut en escena. Ambdues han rebut d'ell l'orientació més eficaç i l'escalfor de l'entusiasme".
Quan el 1959 va tornar a València, no s'aturà de lluitar: professor de la Universitat de València, expulsat de Lo Rat Penat per defensar la unitat del català, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, fundador de l'Institut de Filologia Valenciana. El 1978 sofrí un atemptat amb paquet bomba, l'any següent un altre paquet bomba dissimulat dins torrons, pintades a la porta de ca seva, tot un martiri de la ultradreta miserable. La seva obra és llarga i extensa i comprèn estudis de lingüística, història, etnografia i cultura popular. Per la seva vida i obra és, ara més que mai, un far orientador dins la nit fosca: una brúixola humana.
