Probablement va ser el millor dilluns del 2012. Del que hem viscut i potser del que viurem. Podríem haver manllevat directament el títol de Rafel Nadal per a la portada i dir Quan érem feliços , però l'hem posat en present, Quan som feliços : és una manera d'estalviar-te el plagi, fer-ne una versió, i pel mateix preu aturar el temps, deixar retratat un dia que vam decidir que el volíem passar al carrer, amb un somriure. Vaig veure gent que no volia que s'acabés, que a la tarda li agafava el mal de panxa que tenien els diumenges d'abans. Va ser un bon dia i vam voler viure'l intensament, sense eufòria, sense enganyar-nos, conscients que ahir érem en una bombolla, però una bombolla segura, que no explota, perquè està airejada. Era només un parèntesi, que saps quan es tanca. Per això quan sortien els de sempre, els de la recessió, els de les borses, sabíem que aquelles notícies podien esperar a l'endemà. Sabíem que avui Sant Jordi seria un record i la recessió una realitat. I que el posat seriós amb què Artur Mas sortia a TV3 confirmant que veu negre el pacte fiscal el mantindrà avui, i els mesos que quedin d'espera pacient, que potser seran pocs, perquè tot va molt de pressa. Tant com es va anar acabant una diada que, com totes les jornades màgiques, és de veritat mentre ens ho creiem i decidim que ho sigui. I tanquem el parèntesi.
