El futur dels nostres fills

Divendres passat la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, es preguntava, parlant dels debats sobre la independència de Catalunya i el País Basc: "Com podem fer que es confiï en el país si alguns provoquen un clima d'inestabilitat?" I afegia que projectes d'aquesta mena "allunyen la inversió i els llocs de treball i generen desconfiança".

Mal dia per a una reflexió tan important.

Aquell divendres el Washington Post il·lustrava la portada amb una foto dels reis d'Espanya i un reportatge firmat a Madrid sobre els costos de les monarquies en temps de crisi que començava així: "Poc després de dir als seus compatriotes que no podia dormir a les nits a causa de l'atur juvenil al seu país, el rei espanyol Joan Carles va pujar secretament a un avió i se'n va anar a un sumptuós safari a Botswana, on va estar caçant elefants. Els espanyols es van indignar. Els diaris van calcular que aquestes caceres costaven dues vegades el salari mitjà anual d'un treballador del país".

El mateix dia el canal nord-americà de la CNN anava repetint un reportatge rodat a Andalusia en què explicava que l'alcalde de Marinaleda i diputat Juan Manuel Sánchez Gordillo havia organitzat un robatori col·lectiu a uns supermercats, amb imatges de l'ocupació d'una finca de Còrdova per membres del Sindicat Andalús de Treballadors.

Setmanes enrere The Economist no se'n sabia avenir que Mariano Rajoy se n'anés al futbol a Polònia just el mateix dia que Europa rescatava la banca espanyola.

Al maig The New York Times va obrir les pàgines d'economia amb una peça titulada A Espanya, la crisi del deute s'ha construït sobre el préstec , amb una gran foto de Florentino Pérez, en què repassava el deute multimilionari d'ACS i es deia: "Pérez s'ha endeutat per accelerar el remarcable creixement de la seva companyia, de la mateixa manera que ha demanat grans préstecs per fitxar prominents jugadors del Reial Madrid, des de David Beckham fins a Cristiano Ronaldo".

La marca Espanya pateix al món i no és, precisament, a causa de cap debat territorial, sinó per la prima de risc, els casos de corrupció, l'endeutament de les seves regions, la inversió faraònica en infraestructures inútils i episodis com la nacionalització de Bankia i l'expropiació de Repsol YPF a l'Argentina.

I estirant l'argument de la importància de l'estabilitat política per atreure inversions, es conclou que dècades d'unitat espanyola no han servit per evitar que l'atur a Espanya sigui del 24%, de llarg el més alt entre els països desenvolupats, amb un escruixidor 48% entre els joves. Per desgràcia, aquesta és la targeta de presentació amb què Espanya viatja pel món en aquests moments.

Certament, l'eliminació de les incerteses i la seguretat jurídica afavoreixen la inversió, però hi ha factors més immediats i que depenen de la voluntat política, com ara assegurar les connexions al món d'una zona que produeix el 18,5% del PIB espanyol, i que és potència turística mundial, a través dels vols directes a l'aeroport o l'alta velocitat ferroviària.

Més encara, el govern espanyol defensa l'opció d'un corredor ferroviari europeu que passi per la capital i que ignori la riquesa que genera la costa mediterrània, des d'Andalusia fins a Catalunya passant per Múrcia i el País Valencià.

El debat que ara planteja Catalunya no és una "deriva" que comença ahir. Aquí l'única confiança que s'ha anat esgotant és la de Catalunya, després de tres dècades de reclamacions fiscals no ateses. Com deu ser de desproporcionada la contribució catalana a la Hisenda espanyola que fins i tot la cap del PP català admet que Catalunya està mal finançada...

Per assegurar uns mínims d'inversió pública de l'administració central a Catalunya va caldre posar-ho en una llei orgànica com l'Estatut del 2006, aquell estatut pel qual el partit de la vicepresidenta va sortir als carrers a demanar firmes en contra, en un exercici per guanyar vots a costa de la convivència, jugant amb el foc de la llengua.

Espanya recull al món i a Catalunya el que hi ha sembrat. I a la vista que per primera vegada en la seva vida dues generacions de catalans, parlin a casa la llengua que parlin, es pregunten allò tan greu i tan transcendent de si per tenir futur caldrà que ells o els seus fills marxin del país, és natural que abans es preguntin si el viatge que cal fer per buscar un futur millor és un altre.

Més continguts de