El futur de la llibertat a internet

ERIC E. SCHMIDT
ERIC E. SCHMIDT

Durant la pròxima dècada hi haurà prop de 5.000 milions de nous usuaris d’internet. Segons l’organització defensora del drets humans Freedom House, la possibilitat d’accedir a la xarxa augmentarà sobretot en aquelles societats que actualment pateixen una censura molt estricta: aquells països on clicar sobre un article susceptible de ser censurat et pot dur a tu i a tota la teva família a la presó, o alguna cosa encara pitjor.

Les dades no són gaire encoratjadores. A Rússia el govern ha bloquejat desenes de milers de webs dissidents; alguna vegada tots els blogs de la plataforma Wordpress i la versió russa de la Wikipedia han quedat clausurats. Al Vietnam la nova llei decret 72 converteix en il·legal difondre per la xarxa informació contrària al govern o fins i tot compartir certes notícies per les xarxes socials. I al Pakistan un nombre creixent de pàgines d’internet que fa dos anys eren accessibles (com per exemple Tumblr, Wikipedia i YouTube) ara són substituïdes per missatges que de manera poc convincent recomanen: “Navega amb seguretat”.

Els mecanismes de repressió són ben diversos. Un és el hardware que proporciona una “inspecció a fons del sistema”, que permet a les autoritats rastrejar qualsevol correu electrònic sense encriptar, qualsevol pàgina web visitada i qualsevol article publicat en un blog. Quan hi ha algun indici d’activitat sospitosa, es bloqueja o es redirecciona l’accés de l’usuari a determinats llocs o plataformes d’internet. I si tota la resta falla, es pot reduir la velocitat de connexió de l’usuari en concret o fins i tot la de tota una comunitat d’usuaris.

En altres casos, com a Ucraïna, algunes webs queden fora de línia si s’ataca la xarxa amb una multitud de peticions de servei denegades, fet que col·lapsa el servidor de peticions digitals, o si el sistema de rutes de la xarxa d’un país s’altera i aleshores determinades pàgines es converteixen, misteriosament, en webs inaccessibles. Categories senceres d’informació poden ser bloquejades o degradades en massa. Fa poc hem sabut que a l’Iran totes les connexions encriptades es tallen i es reinicien de manera sistemàtica cada cert temps.

¿Com són de comunes aquestes pràctiques? No hi ha dades gaire fiables per confirmar-ho. Si intentem comprovar periòdicament quins continguts s’estan bloquejant a internet, correm el risc de convertir-nos en objectiu de la censura. I, mentre que les tecnologies per censurar la informació a internet suposen un negoci de milers de milions de dòlars, les iniciatives per mesurar i avaluar la censura digital només reben uns quants milions de dòlars dels governs i de fundacions privades. Alguns centres d’estudis i organitzacions privades com el Citizen Lab de Toronto estan dissenyant instruments per mesurar aquestes estratègies repressives, però encara queda molt per poder fer un mapa que representi l’abast de la censura a internet.

La detecció és, sens dubte, el primer pas en l’ofensiva contra la censura. El següent és aconseguir els instruments necessaris per eliminar sensors, filtres i acceleradors.

I, en aquest sentit, una vegada més, ja hi ha gent que ha posat fil a l’agulla. Durant anys una entusiasmada comunitat d’enginyers que s’estén des de San Francisco fins a Pequín han treballat conjuntament per desenvolupar sistemes tecnològics que permetin defensar els dissidents de la vigilància. Ja fa deu anys que experts informàtics dissidents d’arreu del món se serveixen d’un d’aquests sistemes, anomenat Tor, per protegir-se.

Per raons de feina hem viatjat a Corea del Nord, l’Aràbia Saudita i altres països on hi ha persones que lluiten contra la repressió. Hem tingut l’oportunitat de conèixer alguns dissidents i membres de minories assetjades, i ens ha sorprès que n’hi hagués tan pocs que utilitzessin sistemes de protecció com el Tor.

Segurament la qüestió fonamental és la confiança. A l’Iran les botigues online venen productes que garanteixen un accés a internet protegit. Però es rumoreja que molts d’aquests serveis els ofereix, de manera encoberta, el mateix govern iranià, que en té el control i els pot cancel·lar en qualsevol moment.

L’anomenada escalabilitat també suposa un problema. Un dels mètodes més utilitzats són les xarxes privades virtuals (VPN, en la sigla en anglès), que permeten als usuaris de països amb una repressió digital extrema com Síria utilitzar un dispositiu proxy per fer funcionar les connexions a través d’un ordinador en un país més obert, com per exemple Noruega. El problema és que, quan hi ha milers d’usuaris que es connecten a un únic intermediari, el govern repressiu en qüestió se n’adona i els tanca.

El repte definitiu és l’anomenada usabilitat. Els enginyers poden elaborar algoritmes d’allò més complexos però al final només seran útils si, per exemple, la minoria kurda de l’Iran aconsegueix descobrir la manera d’instal·lar-los als seus telèfons, que tenen una baixa capacitat de transferència de dades.

Cap d’aquests reptes és nou. El que sí que ho és, però, és la possibilitat de superar-los (si fem inversions públiques i privades). Per exemple, els programes que utilitzen algoritmes d’igual a igual ( peer-to-peer ) permeten redirigir la connexió a internet a través d’un altre ordinador sense haver de recórrer a una VPN, la qual cosa corregeix els problemes de confiança i d’escalabilitat. Aquests algoritmes no resolen la qüestió de la confiança: ¿com pots saber que estàs connectant amb un amic teu i no amb un agent del govern? Fa deu anys, molts haurien trobat decisiu aquest factor a l’hora d’utilitzar internet. Però avui dia es poden utilitzar xarxes socials com Facebook o Google Hangouts per verificar mútuament la identitat de l’un i de l’altre.

Les tècniques d’ofuscació (que fan que una cosa en sembli una altra) també són un camí a seguir. Un túnel digital de l’Iran a Noruega es pot disfressar com una simple trucada de Skype. Una inspecció a fons del sistema no és capaç de distingir aquest tipus de circulació digital d’una de real, i els efectes col·laterals que es derivarien de bloquejar tot el trànsit d’internet serien massa greus per a qualsevol govern.

Per acabar, els avenços aconseguits en les proves de disseny usuari-experiència aporten un benefici immens: internet és cada vegada més fàcil d’utilitzar. I passa el mateix amb les tecnologies d’evasió, que fan que per als activistes sigui menys complicat obtenir una connexió segura.

Gran part de la lluita contra la censura l’han abanderat activistes del moviment per un internet lliure. Qualsevol pot entrar en aquesta comunitat de lliure accés: legisladors, empreses o particulars. Els diners, les habilitats de programació o les subvencions públiques poden marcar la diferència.

Tenint en compte que hi ha moltes ganes i moltes oportunitats, podríem acabar amb la censura i la repressió a internet en una dècada. Si volem que la pròxima generació d’usuaris sigui lliure, no tenim cap altra opció.

*Jared Cohen, director de Google Ideas, és coautor d’aquest article

Més continguts de

El + vist

El + comentat