Des que Philip Meyer va publicar The vanishing newspaper ara fa nou anys, no hi ha dia sense que noves veus vinguen a informar-nos del temps exacte que els queda de vida als periòdics de paper, inclosos els que canvien de propietat, com ara el Washington Post . Meyer xifrava l'òbit de les actuals rotatives el 2043. Com addueix perspicaçment Lluís Bassets en El último que apague la luz. Sobre la extinción del periodismo (2013) això era un càlcul netament optimista. En realitat, caldria avançar el moment de la mort almenys un parell de dècades. ¿2023, doncs?
Com s'ha fet notar, la crisi del periodisme té a veure amb la de les hipoteques subprime i la contaminació dels valors de qualitat per part dels valors tòxics. Identificar la fi del format paper amb la destrucció irreversible dels mitjans de qualitat, però, sembla un excés fora de la realitat. L'hegemonia del paper -des dels primers llençols sense il·lustracions del segle XVIII fins als acurats quaderns d'ara mateix, amb fotos en color i suplements publicitaris en paper cuixé, si cal- ha simbolitzat una civilització confortable que podríem resumir en la figura del repartidor en bicicleta que llança, tot dibuixant en l'aire una suau paràbola, el diari plegat al jardí del client, en un ordenat barri residencial nord-americà. La crisi ha vingut a destruir aquesta idíl·lica imatge. Paradoxalment, les èpoques crítiques són les més habituals en la història de la humanitat. El que era anormal era el benestar insultant que vam viure en els primers anys del segle XXI. Com també és excepcional el període de bonança, pau i estabilitat que ha viscut Europa des del 1945 ençà. Aquest lapse de temps va engendrar el projecte de la Unió Europea, amb els vímets d'una confiança en el futur que tardarà a reproduir-se.
Com explica Lluís Bassets, hi ha sectors que superaran aquesta crisi. El món financer, el de l'automòbil o el de l'habitatge acabaran recuperant-se i retornant a uns estàndards més o menys normals. El periodisme, en canvi, ja no tornarà a ser igual. Internet ha obert unes possibilitats immenses en el sector al mateix temps que el forçava a transformar-se. "Tot el periodisme -escriu Bassets- s'ha tornat groc o grogueja en la transició digital". I és cert que s'han destruït alguns dels emblemes més significatius de la premsa en paper, com ara la primera pàgina (que cada lector, ara, se la fa a la seua manera). Però no hauríem d'oblidar que el periòdic d'avui sempre ha estat el d' ahir , com ja va observar fa més d'un segle Charles Péguy en una frase que agradava tant a Francisco Umbral: "No hi ha res més vell que el periòdic d'avui, i Homer sempre és jove".
No, la revolució digital no té per què afectar l'essència del bon periodisme. Canvien els ritmes, les maneres d'accés a la informació, fins i tot l'estatus del que fins fa no res eren considerades les grans referències empresarials del sector. Però la imperiosa necessitat de relats fiables i objectius, la necessària construcció de l'imaginari social a través dels mitjans, continua estant en vigor.
El que els està passant als periòdics no és res diferent del que li passa a la música, al cinema o a la literatura. Ara els espectadors volen -i poden- decidir el final d'un llibre o d'un film. Com voleu que no decideixin l'angle o la dosi de subjectivitat amb què se'ls ha de contar un fet? És potser la noció d'objectivitat i de cànon el que està posant-se en qüestió amb el nou model. Però posar en qüestió no vol dir fer desaparèixer. Canviaran els mitjans, i continuarà havent-hi demanda d'anàlisis veraces, autoexigents i profundes.
És obvi que internet és el cau propici per a la subjectivitat desfermada. Qualsevol lector mínimament culte, però, sap distingir a la perfecció entre un estirabot llegit a Twitter, les elucubracions d'un respectable desconegut en un blog i un relat documentat, proporcionat i ben pautat emès des d'un mitjà amb cara i ulls o des de la plataforma més modesta del món. Internet ha abolit les jerarquies i ha ferit de mort un model de negoci, però no ha acabat amb una professió tan antiga com la del comerç sexual...
Tots hem repetit que encara no hi ha un model econòmic per a la informació en internet, però mentre ho afirmàvem, diferents mitjans (del New York Times a l'ARA) se'n surten bé, assegurant-se una colla de clients disposats a pagar per rebre el producte de tota la vida: informació contrastada, de qualitat, plural i acompanyada de bones signatures. El periodisme no morirà. Però ja no se'ns tintaran els capcirons dels dits.
