"Seguiu-me a una terra gran i verda i serà vostra". Així parlava Eric el Roig, un capitost viking que l'any 982 reclutava colons. Li van fer cas, i el van seguir. Ara bé, la cosa més verda que van trobar van ser els seus propis mocs, perquè la terra on els va dur era ni més ni menys que Groenlàndia.
En les setmanes anteriors hem examinat casos d'ètnies exterminades fins a l'últim individu. I sembla que sempre hagi estat Occident el destructor de cultures alienes. Sempre? El cas dels vikings que van colonitzar Groenlàndia potser és una excepció.
Malgrat els paratges inhòspits aquells vikings s'hi van quedar i van prosperar. Mig segle després ja eren prop de 6.000 repartits en dues valls. (Una xifra considerable si tenim en compte que la Groenlàndia actual no arriba als 60.000 habitants.) La seva economia depenia del comerç amb la metròpoli. Els groenlandesos exportaven pells i ivori de diversos cetacis, com la banya del narval (els famosos unicorns medievals). Però unes dècades després d'establir-se van topar amb una altre poble: els inuits, més coneguts com a esquimals, que havien entrat a Groenlàndia pel nord. Segurament un dels contactes més insòlits de la història humana: la cultura del trineu contra la del carro, la cultura del gos enfront la del xai. Els esclops de fusta davant la bota de pell. I alguna cosa no va anar bé. Sabem que el 14 de setembre de 1408 un tal Thorstein Olafsson es va casar amb Sigrid Bjornsdottir. Després, el silenci. Les comunitats vikingues de Groenlàndia desapareixen, com engolides per un d'aquells abismes de la fi del món del seu folklore. Què havia passat?
Els historiadors especulen amb moltes causes. Una epidèmia, una catàstrofe naval que matés la majoria d'homes (els vikings sortien a caçar la foca comunitàriament), un canvi climàtic que va refredar encara més Groenlàndia i, per fi, un cruel enfrontament armat amb els esquimals. El més probable és que la causa última fos una suma de factors. Hi ha una cosa que sí que sabem del cert: que els vikings van desaparèixer de Groenlàndia, i els esquimals no.
En principi tot jugava a favor dels nòrdics. Els vikings anomenaven els esquimals escraelings (literalment: homes lletjos). La referència més amable que en fan a les sagues és aquesta: "Quan els escraelings reben una ganivetada superficial la ferida es torna blanca i no sagna; quan són ferits greument, però, la sang raja fins a la mort". O sigui, un manual sobre com apunyalar-los. Amb aquesta actitud sembla lògic que les relacions no prosperessin. És més, els vikings tenien una peculiar idea del comerç: per a ells no era un intercanvi de béns, sinó una relació de forces. Si la contrapart era més dèbil, per què negociar? Però de cop i volta l'escenari va transformar-se, segurament per l'arrogància cultural dels vikings.
Deia Jean Paul Sartre: "L'infern són els altres". Sartre va ser l'home més equivocat del segle. Els altres no són l'infern, els altres poden ser el paradís; tot depèn de com es gestioni la relació. I els vikings dedicaven als esquimals un menyspreu absolut. Presoners d'un conservadorisme cultural extrem, no van ser capaços d'adaptar l'arquitectura, la vestimenta, les relacions amb la natura dels esquimals, molt més adequades a l'entorn àrtic. No van entendre que el seu futur, la seva vida, estava en mans d'aquells petits homes lletjos . Si en lloc d'apunyalar-los els haguessin abraçat, si haguessin après d'ells, potser haurien perdurat. Però no va ser així.
Militarment parlant els vikings tenien un avantatge tecnològic que els feia sentir segurs i superiors: les armes de ferro. Obtenien el ferro fonent dipòsits minerals, però quan la fusta es va esgotar, les foneries també. Pels volts del segle XIV va començar el que es coneix com a Petita Edat de Gel. La temperatura va baixar i els mars nòrdics es van omplir de gel que obturava les rutes comercials. Noruega va perdre el contacte amb Groenlàndia. I els víkings depenien del mar. Bloquejats, indefensos, és molt possible que els esquimals es vengessin de tants abusos. Ningú s'estima a qui l'apunyala.
El 1721 una expedició va intentar recuperar el contacte amb els antics establiments de Groenlàndia. Segons una crònica, potser apòcrifa però molt literària, només van trobar unes restes que són tota una metàfora d'aquella societat europea arrogant, violenta, culturalment autista.
A l'interior d'una vella casa hi havia un cadàver congelat, probablement el de l'últim viking de Groenlàndia. L'home jeia amb l'esquena contra la paret, mirant amb horror la porta; el gel havia eternitzat aquella mirada d'espant. L'home duia un punyal a la mà.
