La criatura s'amaga entre els faldons de sa mare i no et respondrà res, no. Potser sentirà por de tu i plorarà. Aquest és el comportament de la infància, que està encara tan lluny d'una resposta i encara més d'una resposta adequada al moment, és a dir, adulta. I això es pot fer servir com a símil per a una col·lectivitat, en aquest cas per al País Valencià.
El poble valencià i, per tant, cadascuna de les persones valencianes tenim com embargada la nostra capacitat de resposta, acudim als faldons de la mare. Íntimament sabem que no podem decidir res més que acollir-nos a no decidir res, perquè fins i tot allà dins del cor s'amaga la convicció que no som capaços de decidir res, col·lectivament però sospitem si també personalment...
Vivim en un món no tan distanciat de l'Edat Mitjana, dels serfs i dels senyors feudals. La democràcia espanyola només és un maquillatge. I els valencians, si la història ens ha fet incapaços de créixer i si més no donar respostes adultes o contundents, de cap de les maneres ens hem atrevit, no a fer, sinó ni tan sols a pensar a encapçalar un autèntic canvi.
En aquest context, no diré que el tancament de la RTVV n'és una anècdota, però sí que dóna peu a l'esperança de per fi convertir-nos en adults. Ja ha passat el temps dels plors, com el temps de confiar en els polítics als faldons de Madrid. Ningú ressuscitarà l'antic Canal 9 en el futur. I aparcarem ací l'esperit satíric, tan faller i tan nostre en definitiva.
Sent vora dos mil els treballadors de la RTVV, que podran sobreviure econòmicament en un temps immediat, ¿no podrien organitzar una alternativa a través d'internet? ¿Una radiotelevisió amb escassos recursos materials però amb la força de la convicció? Seria una crescuda impactant, d'infant a adult, sense pors, assaborint el goig d'encapçalar i no anar darrere darrere.
Sí, en cada cantó de València podria haver-hi a hores d'ara un periodista, o un càmera, o un productor, per tal d'aconseguir una televisió i una ràdio lliures, plurals i en valencià. I tot això ho dic amb la voluntat d'empentar i pensant que jo sóc i actue com a valencià immadur. Mentrestant, Alberto Fabra, a punt de plorar de por, deu estar als faldons de Madrid.
