La imatge d'un rei Joan Carles amb el rostre compungit, els ulls humits i un fil de veu amb què va demanar disculpes públiques (suposadament per haver anat de cacera a Botswana en plena crisi i tempesta financera) quedarà per molts anys gravat en la retina dels ciutadans com un punt d'inflexió en la història del regnat. Mai fins ara el monarca s'havia vist obligat a un gest d'aquesta naturalesa, que frega la humiliació, però absolutament necessari per recuperar una part del prestigi perdut en els últims dies, mesos i anys.
Des d'ahir sabem que el rei no és intocable, i que la pressió popular pot obligar una figura que fins ara era immune a les crítiques a una esmena pública. La incògnita que queda oberta, però, és si aquestes disculpes inconcretes seran suficients per frenar el descrèdit generalitzat de la monarquia que ha provocat la rocambolesca història de la cacera d'elefants. Els principals partits polítics espanyols, PP i PSOE, van donar ahir per bones les explicacions del rei i van fer vots per enterrar la polèmica i reprendre l'agenda convencional. És fins a cert punt lògic que en un moment de màxima incertesa econòmica i en plena crisi diplomàtica amb l'Argentina, l'executiu espanyol vulgui girar full tant al debat sobre una eventual abdicació com un (improbable) canvi de model d'estat.
Però es tracta d'un esforç inútil. Avui mateix el jutge José Castro és a Barcelona per prendre declaració a desenes de testimonis (entre els quals el de l'exconsellera de Salut Marina Geli) en el marc de la investigació del cas Nóos. I el mes que ve està prevista la declaració més esperada, la de l'exsoci d'Iñaki Urdangarin Diego Torres, que intentarà aportar proves que involucren tant el rei com la infanta Cristina en els presumptes negocis bruts del seu gendre. A pesar de la Zarzuela, el debat al voltant de la figura del monarca ha vingut per quedar-se. I potser els més interessats a fer-lo avançar prenent decisions haurien de ser ells mateixos.
