Li proposo un joc. Vostè em deixa sis mil euros. Què, fet? Doncs jo agafo els diners i al meu piset de 60 metres quadrats m'hi construeixo una pista de pàdel, una piscina olímpica i una reproducció del parc del Serengueti, amb fauna inclosa. Naturalment vostè pensarà que estic boig, però la meva reacció, en comptes de pensar que potser vostè té raó, és respondre que si jo vull una pista de pàdel, una piscina olímpica i animals exòtics, jo tinc tot el dret a tenir-ho. Molt bé, sí, sí, tothom té dret a tot, efectivament, només faltaria. Mentre s'ho pugui pagar, endavant. Passa el temps i resulta que jo no jugo mai a pàdel, perquè de fet odio el pàdel. Total, que la pista comença a caure per falta de manteniment. La piscina, en canvi, sí que l'uso... Bé, millor dit, l'usaria. M'encanta nedar, però no vaig calcular que, en ser olímpica, necessito molta aigua, i l'aigua pesa, i el terra del pis no resistiria la piscina plena. I les bestioles, doncs tampoc vaig calcular que mengen. I no poc, sap? Sobretot els elefants. I els lleons volen carn fresca. Total, que intento vendre la pista de pàdel a un veí i a vostè li demano que em deixi sis mil euros més. Però en comptes de comprar menjar per als animals, el que faig amb els diners és organitzar festes on no hi falta de res amb l'esperança de poder enganyar algú i vendre-li la pista de pàdel. Però els animals tenen tanta gana que es mengen dos dels possibles compradors. I els que queden vius, els molt malparits, em denuncien a la policia. I és quan vostè decideix que vol recuperar els seus diners perquè ja no es fia de mi. I jo començo a cridar pel balcó que la culpa de tot és de vostè perquè m'ha retirat la confiança i ara em condemna a viure en la indigència.
Què, li sona la història? Sí, oi? Doncs això és el que avui explicarà la vicepresidenta espanyola al Club Bilderberg. I si té sort ni se li enriuran a la cara ni res.
