SORAYA. Estàvem habituats a sentir els dirigents del PP desgranant de forma coral el discurs legalista contra les aspiracions catalanes; omplint-se la boca de constitucionalisme, respecte a la llei i a l’estat de dret. Tan avesats hi estàvem que fins i tot ens ha sorprès una mica sentir Soraya Sáenz de Santamaría decretant què és el que ha de dictaminar el Tribunal Constitucional sobre la declaració sobiranista del Parlament. Per culpa d’aquest atac de sinceritat ha tornat a aflorar la concepció prussiana que té el PP sobre l’exercici del poder, dels tres poders, que al cap i a la fi són un de sol -ho han de ser, sobretot quan hi ha perill de batzegades i qualsevol feblesa pot ser considerada traïció-. No ens n’hem d’escandalitzar, perquè el que ells anomenen alto tribunal, tan potinejat durant la discussió de l’Estatut, està fet a mida dels interessos del PP, i en cas de dubte de seguida apareix la premsa del règim preparada per linxar qualsevol magistrat disposat a dissentir o matisar. Alfonso Guerra va enterrar Montesquieu i no hi ha ningú a la política espanyola amb ganes de ressuscitar-lo.
IMMERSIÓ. El fet té un interès relatiu, perquè la ingerència del PP en la justícia no és novetat, i a més el debat sobre la declaració sobiranista del Parlament no té cap valor pràctic: si la consideren rellevant, la tombaran; si no la tomben, la declararan irrellevant. La qüestió de fons és si un estat democràtic es pot permetre un àrbitre més qüestionat que tots els àrbitres de la Lliga de futbol junts. El poder espanyol funciona com una cadena de comandament, i aquesta verticalitat en l’exercici del poder fa que mentre a la vicepresidenta de l’executiu li agafa per impartir justícia, els jutges esdevenen pedagogs i s’autonomenen caps d’estudis de tota l’escola pública catalana, i decideixen com i en quin idioma s’han d’educar els alumnes. El TSJC, seguint la doctrina marcada pel Constitucional, ha decidit que un 25 per cent de les classes es facin en castellà allà on algun pare o mare d’alumne ho demani (per què, un 25 per cent?) i l’espanyolisme polític ja fa campanya per esperonar la demanda i encendre així la metxa del conflicte lingüístic.
CONFLICTE. La justícia espanyola, sotmesa a l’estratègia del PP i al seu calendari, ha encetat aquesta ofensiva passant per damunt de trenta anys de legislació educativa, aprovada per amplíssima majoria a les institucions catalanes, avalada internacionalment, aplicada amb èxit (un èxit atribuïble, també, a la flexibilitat), malgrat l’enormitat del repte que suposa la immersió lingüística en un context d’immigració massiva i retallades pressupostàries. L’objectiu dels tribunals emana directament de Génova i de la FAES, i és sembrar la divisió als claustres, a les AMPA i a les aules; provocar la mateixa fractura que tan sovint invoquen. I, esclar, afeblir el català, aquest coi d’idioma que va tenir la gosadia de no sucumbir durant el règim anterior. Tot plegat és potencialment devastador, però té, si més no, una lectura positiva: qui no entengui que Espanya camina cap a l’assimilació i la recentralització, qui no percebi que l’autonomia és una eina inútil per defensar els nostres interessos, no té més disculpa. Distreure’ns de la crua realitat amb pastanagues com el federalisme ja no és un exercici d’ingenuïtat, sinó de ceguesa política o fins i tot de col·laboracionisme.
