Han passat els Reis d'Orient. Demà, dilluns 9 de gener, comença la rutina del 2012, un any que pinta negre, brutalment imperfecte, ple de calamitats. No negaré la gravetat del moment: són molts els qui en pateixen. Només faré un breu elogi de la imperfecció. D'entrada, m'agafo a una opinió d'autoritat: "Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits", va dir Einstein.
Igual com no hi ha esperits perfectes, tampoc existeixen cossos completament sans. La religió i la cultura no passen de ser una gimnàstica; i l'esport una teràpia, a vegades de risc. La maldat i la malaltia formen part de la vida i hem d'aprendre a conviure-hi. També és absurd pensar en una música perfecta: l'art pot ser excels, sublim i magnífic, però no té res a veure amb la perfecció. La noció de perfecció és imperfecta. Només hi ha dues realitats que s'hi acosten, cara i creu d'un únic misteri irresoluble: la vida i la mort.
Aspirar a una societat perfecta, a un món ideal, és un error que al llarg dels segles ens ha fet avançar, sí, però a costa de milions de morts. És el drama de les utopies del segle XX. Sense abandonar el desig d'un món millor, ens convé pensar en una organització col·lectiva en construcció permanent, canviant. Líquida, com diu Bauman. Però portem una dècada del segle XXI i no hem avançat gaire: ens hem instal·lat en la fatalitat. ¿I si aquest 2012 fem cas d'Einstein? Al capdavall, tot és tan relatiu, tan imperfecte.
