Convocatòria Cívica és la plataforma que promou Baltasar Garzón i que vol fer confluir àmbits d'esquerra, de manera similar a Teresa Forcades i Arcadi Oliveras. Assistim a un nou fenomen polític?
Quan Arcadi Oliveras i Teresa Forcades feren públic aquest abril el Manifest per la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya (que supera les 40.000 adhesions), sobtà que cap dels dos no pretenia intervenir en política amb un projecte nou, sinó articular aliances per bastir-lo. Segons el document, volen conformar un moviment "des de baix" que es tradueixi en una candidatura unitària independentista de caire anticapitalista a les properes eleccions catalanes. La fita és convocar "una assemblea constituent per definir quin nou model d'estat i d'ordenació socioeconòmica volem". Creuen que hi ha base social per materialitzar-ho, però cal unir-la: "La majoria existeix però està desorganitzada", afirmà Forcades.
La rèplica estatal: Garzón. Ara la seva iniciativa ha tingut una rèplica estatal abanderada per Baltasar Garzón i Federico Mayor Zaragoza (exdirector general de la Unesco), que han constituït la plataforma Convocatòria Cívica a partir d'un manifest homònim. Aquest manifest preconitza una regeneració democràtica que acabi amb el clientelisme i la corrupció, executi canvis econòmics a la cerca d'equitat social i no descarti replantejar-se " los términos de nuestra pertenencia al euro y a las instituciones europeas ". Per això vol "un proceso de diálogo y convergencia social, lo más amplio posible ". Garzón, a més, ha explicitat: " Mi intención es participar en política, lo cual no significa ir en una lista ". Com en el cas anterior, hom vol articular aliances capaces de vertebrar una oferta política nova.
Amb uns partits tradicionals en declivi i un elevat percentatge d'abstenció i vot en blanc i nul (sumaren el 44,8% del cens en els darrers comicis catalans i el 31% en els estatals), aquestes propostes perfilen un nou actor: el del mitjancer carismàtic que vol connectar de nou un electorat desmobilitzat o insatisfet amb la política institucional.
Nous lideratges i tendències de canvi. En aquest sentit, l'eclosió de les dues plataformes-manifest dibuixa un fenomen nou en dos aspectes. En primer lloc, representa la irrupció de líders carismàtics i parapolítics , en la mesura que volen intervenir en política sense acabdillar noves ofertes, sinó fent de mediadors . Es presenten com a emanacions de la societat civil i els avala haver-se enfrontat al poder (Garzón ha bregat amb governs i Forcades amb lobis farmacèutics).
Tanmateix, hi ha diferències en els dos casos. Forcades és una nova mostra dels lideratges outsiders emergents, en bona mesura femenins, tant en l'independentisme civil (visible en Muriel Casals i Carme Forcadell) com en noves formacions, segons il·lustren Laura Mintegi (Bildu), Mònica Oltra (Compromís) i Rosa Díez (UPyD). Garzón i Mayor Zaragoza, en canvi, són insiders-outsiders : personalitats de l' establishment que han decidit canviar-lo.
En segon lloc, permet albirar l'afany de bastir una esquerra alternativa a la institucional. Hom reclama refundar la democràcia des de valors d'esquerra tot creant una nova opció en aquest àmbit.
Més o menys democràcia? En general, aquestes plataformes demostren un cop més que Catalunya és el laboratori polític estatal, en sorgir-hi iniciatives que coneixen rèpliques (com C's i UPyD). A la vegada, reflecteixen no sols un desencís vers la política institucional (ja conegut), sinó el pes creixent que hi poden tenir líders civils carismàtics que incorporen un factor nou: el d'una autoritat moral difícil de dimensionar perquè no la determinen les urnes, sinó l'aclamació mediàtica i les xarxes socials.
El resultat és que els dos projectes transmeten un missatge implícit: cal dirigents civils combatius per sortir de l'aparent atzucac al qual ha dut la política institucional. Una política institucional que està cada cop més devaluada i permeable a la irrupció de lideratges forans, com ha reflectit a Catalunya l'eclosió de SI (gràcies al salt a la política de Joan Laporta) i C's (nascut a l'escalf de manifestos d'intel·lectuals). En conseqüència, si l'afany de Forcades i Oliveras fructifica, possiblement deixarà una esfera política cada cop més marcada per la dimensió personal i mediàtica del lideratge i oberta a una intervenció de la societat civil de signe ideològic divers. En tot cas, cada cop és més marcat el desig d'escurçar distàncies entre institucions polítiques i ciutadania a través de personalitats civils.
¿Millorarà la democràcia per aquesta via? És difícil saber-ho. Possiblement tindrem més videopolítica articulada a través d'internet, cosa que pot enfortir l'arquitectura institucional o accentuar-ne el col·lapse, com palesa la Itàlia de Berlusconi i Grillo.
