La mala síntesi i la bona síntesi

Un lector sagaç m’interroga a propòsit de l’article sobre el socialisme de mercat titulat “Karl Marx i Adam Smith, aliats inevitables”, publicat fa poques setmanes en aquestes pàgines. Explicàvem allà que no són pocs els intel·lectuals i científics socials que al llarg del segle XX han explorat la idea d’un tercer sistema -ni estatalista ni capitalista- que sumi el millor de la tradició liberal i de la tradició socialista. El liberalisme ens ha deixat una idea més aviat bona -els mercats efectivament lliures i competitius, com a font d’eficiència, de productivitat i de prosperitat material- i una idea més aviat dolenta -la propietat privada del capital, que, com tan bé explica el bestseller de Piketty, és la mare de totes les desigualtats i injustícies del capitalisme-. Amb el socialisme passa una cosa similar: una bona idea, que és la propietat col·lectiva del capital, en tant que condició sine qua non per a una distribució justa de la renda i la riquesa i del poder que se’n deriva; i una de dolenta, que és l’estatalització i la planificació més o menys centralitzada que inevitablement se’n deriva.

L’audàcia d’aquests autors -alguns, com Rawls, procedents de la tradició liberal; d’altres, com Olin Wright o Roemer, procedents de la marxista-és que no accepten el dogma del liberalisme doctrinari segons el qual sense propietat privada del capital no hi pot haver mercats lliures, ni tampoc el dogma del socialisme doctrinari segons el qual l’estatalització és l’única via possible cap a la propietat col·lectiva. Això els permet imaginar -si voleu, de manera encara utòpica- un sistema de mercat basat en la propietat social del capital.

El meu amic lector em preguntava: si aquest sistema ve a ser una síntesi d’elements liberals i d’elements socialistes, ¿no s’ha aconseguit això ja fa temps per mitjà de l’economia social de mercat?, ¿no és l’estat del benestar, precisament, un model social-liberal?, ¿han descobert aquests autors el Mediterrani, ja que en realitat parlen d’una realitat que ja fa dècades que existeix i que ha estat la principal aportació del segle XX a la història dels sistemes socials?

Bones preguntes. En efecte, l’estat del benestar ha estat un primer intent de sintetitzar les dues tradicions, la socialista i la liberal. Però consisteix en el que podríem anomenar la mala síntesi : manté la propietat privada del capital com a pilar fonamental dels mercats i, al mateix temps, dóna un important paper a l’estat en el govern de l’economia. Dit col·loquialment: suma les dues idees dolentes, però posant-les l’una al costat de l’altra les fa menys dolentes. Perquè l’intervencionisme estatal pretén, entre altres objectius, corregir ni que sigui parcialment les pitjors injustícies del capitalisme. I, en el sentit oposat, la persistència de la propietat privada evita els riscos més greus de l’estatalització. El capital (privat) i l’estat (públic) es limiten mútuament i així s’evita la deriva totalitària tant de l’un com de l’altre. Les dues males idees, juntes, són millors que cadascuna d’aquestes males idees per separat. (Això, no cal dir-ho, quan l’estat del benestar funcionava i era digne d’aquest nom.)

Tanmateix, l’economia social de mercat i el socialisme de mercat són coses diferents. Aquella es mou dins dels paràmetres del capitalisme, mentre que aquest pretén superar-lo. El socialisme de mercat vol ser, per així dir-ho, la bona síntesi, és a dir, la suma de les dues idees bones : els mercats competitius i la socialització del capital. Si es desterra la propietat privada del capital del centre del sistema, aleshores ja no cal donar tant protagonisme a l’estat en la vida econòmica. Un sistema de mercat socialista ja distribueix equitativament d’entrada: en la mesura que la predistribució -la distribució que de manera natural fan els mercats- en un sistema així seria considerablement més igualitària i, per tant, més justa que no pas ara, la redistribució efectuada per la intervenció estatal no seria necessària, o no tant.

En resum: si la síntesi entre eficiència i justícia ja es dóna en el cor mateix del sistema productiu -i es dóna de manera estable-, aleshores no cal construir un equilibri entre dues forces oposades -sempre en tensió inestable- com són els mercats capitalistes, teòricament eficients però distributivament injustos, i l’estat, encarregat de fer justícia distributiva però amb riscos permanents d’ineficiència. El segle XX ens ha permès constatar el fracàs de dos sistemes: el comunisme real i el capitalisme real. ¿No seria sensat avançar durant el segle XXI en la construcció d’un sistema nou, el socialisme de mercat, que aprengui dels errors tant de l’un com de l’altre? Un sistema alhora més socialista i més liberal que l’estat del benestar, avui en crisi.

Més continguts de