Aquesta setmana he dirigit un curs d'estiu sobre l'economia catalana en el marc de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Barcelona. Com a ponents hi han participat prestigiosos acadèmics, polítics amb responsabilitats de primer nivell i els màxims responsables de diferents entitats representants de la societat civil catalana.
Per les intervencions dels ponents podríem quedar-nos amb una visió molt pessimista de la nostra economia. N'hi ha motius suficients. Se'ns ha dit que l'economia catalana, a més de patir les conseqüències de la gravíssima crisi econòmica en què estem immersos, té un greu problema de competitivitat provocat per uns costos laborals unitaris més alts que els de l'eurozona i la UE i per una baixa productivitat. També tenim unes empreses excessivament petites, la qual cosa dificulta la seva internacionalització, tan necessària en un món globalitzat.
Pel que fa al nostre sector públic, tant la Generalitat com els governs locals estan en una situació financera delicada. Els nostres ingressos públics no es corresponen amb el nivell de la nostra economia i riquesa per una contribució fiscal excessiva a la resta de l'Estat. Hem de tenir en compte que el dèficit fiscal que suporta Catalunya, al voltant del 8% del PIB, no es troba en cap altre país occidental. Per exemple, als EUA els estats més rics tenen dèficits fiscals notablement més baixos: Califòrnia (3% del PIB) o Massachusetts (2%). El mateix passa al Canadà: Ontario (2,5%) o Colúmbia Britànica (1%).
Davant d'aquesta situació, la política econòmica del govern central no porta tampoc a l'optimisme, sinó tot el contrari. D'una banda, les recents mesures adoptades arriben tard, i s'apliquen perquè ens les imposen. S'ha perdut el temps i s'ha fet el ridícul. Moltes d'aquestes mesures s'havien d'haver establert en els pressupostos del 2012, com la pujada de l'IVA en lloc de la de l'IRPF o la reducció de sou dels funcionaris. En canvi, es van aplicar mesures que ara s'han hagut de treure, com la deducció fiscal de l'habitatge.
D'altra banda, la política del govern espanyol envers els governs subcentrals és inacceptable. La finalitat és clarament potenciar el govern central i anar recentralitzant competències. El gran sacrifici de l'ajust es fa caure sobre autonomies i municipis.
És inadmissible que una vegada relaxat l'objectiu del dèficit públic del 5,3% al 6,3% del PIB per al 2012, que fixa Brussel·les per al conjunt de l'Estat, no es deixi que les autonomies també se'n beneficiïn. Tot al contrari, s'amenaça amb la intervenció si no compleixen amb l'objectiu de dèficit fixat. A més, no totes les autonomies s'haurien de tractar igual, com tampoc la UE tracta igual tots els estats membres.
A tot això s'hi ha d'afegir que no s'adopten mesures per reactivar el creixement, sinó que l'ajust anunciat encara provocarà més recessió. Si el nostre problema és de poca competitivitat i baixa productivitat, falten mesures per incentivar la innovació i incrementar el capital humà, i així generar més valor afegit. Fa falta abaratir els costos laborals. Des d'aquest punt de vista, la rebaixa de les cotitzacions socials és positiva, encara que sigui tímida i no immediata. Així mateix, fa falta una millor reforma del mercat laboral que la que ha tingut lloc recentment.
Ara bé, en el curs d'estiu també hi va haver intervencions que donen lloc a l'esperança. Em vaig quedar amb el que va dir el president del Carec, Salvador Alemany: "Una cosa és com estem i l'altra com som, i som millors de com estem". Un motiu d'esperança és la capacitat exportadora de l'economia catalana. Les exportacions entre el 2010 i el 2011 han crescut el 15%. Les vendes al sector exterior han crescut més que les vendes a l'interior i que les compres a l'exterior. Les vendes a la resta de l'Estat ja representen menys del 30% del total, i es veuen superades per les de la resta del món. Igualment, tenim sectors estratègics capdavanters, com ara el turístic, l'agroalimentari i el biomèdic.
A més a més, un altre motiu d'esperança és que els catalans cada vegada tenim més clar quin model de país volem. Un país que mantingui unes altres relacions amb Espanya, i les primeres relacions que volem canviar són les fiscals. Sabem que només així podrem sortir-nos-en. Hi ha una clara majoria que vol un país fiscalment independent d'Espanya, dins del que pot representar avui la independència en el marc d'un projecte europeu cada dia amb més unitat econòmica i política. Les relacions fiscals que avui té Catalunya amb Espanya són un mal negoci. Ho veiem en la magnitud del dèficit fiscal. Cada dia cada català aporta més de 6 euros a la resta de l'Estat a fons perdut, cosa que representa 2.251 euros a l'any. Hem de reduir aquesta contribució. El pacte fiscal pretén aquest objectiu, amb un model de finançament semblant al del concert econòmic que tenen bascos i navarresos. És molt probable que el govern espanyol no accepti el pacte. Per tant, és important també ara dissenyar el full de ruta del que haurem de fer davant la negativa del govern central, però l'objectiu d'aconseguir-lo és irrenunciable. No podem fer marxa enrere, i tampoc ningú ho vol. Aquest és l'actiu que tenim i el que ens diferencia d'èpoques anteriors. Sí, aquest és un altre motiu d'esperança. Som millors de com estem.
