El ministre s’escriu

Benvolgut Jorge, Bé, a dir ver, no sé si hauria de dir “benvolgut Jo”, perquè tu ets jo, saps? Disculpa que et tracti de tu, però és que no podria fer-ho d’altra manera amb algú amb qui tenc tanta confiança. De fet, podria dir que ets el meu alter ego, però m’estim més no fer-ho perquè darrerament tenc bastants de problemes amb l’alteritat. Els altres em molesten, per dir-ho finament, i és per això que t’escric a tu, amb la seguretat que em sabràs comprendre.

Supòs que saps que aquesta legislatura m’han fet ministre. Sí, després d’arrossegar-me per secretaries generals i candidatures per Barcelona, a la fi m’han donat un càrrec com cal. Si m’has seguit pels mitjans i per la xarxa aquests darrers anys, deus haver vist que faig bona feina. Els d’ETA no piulen i tenim n’Otegi a la presó. A la fi hem acabat amb aquesta xacra de delinqüència assassina que assolava Espanya, i tot això sense haver de pagar preus ridículs en qüestions de sobirania. Em penj dues medalles, per això: una per a mi i una per a tu.

Més complicat se’ns posa a Catalunya. Ells diuen que són un moviment pacífic, però no s’aturen de crispar. Mira l’altre dia aquella dona de Terrassa que va clavar un mastegot a en Navarro, que diu que no havia pres les pastilles. I això que només és socialista, imagina’t què hauria fet amb un de nosaltres. Són terroristes, no oblidis que tenen el mateix objectiu que els d’ETA, i els d’ETA són delinqüents. Tenc els serveis jurídics fent feina a escarada per veure com ho podem fer per il·legalitzar l’ANC, i mirarem si podem tancar na Forcadell, que ara mateix és la més perillosa.

Però si d’una cosa estic orgullós, Jorge, és de la gestió de la immigració. Hem posat uns ganivets a la part de dalt de la doble reixa de Melilla i ens funciona bastant bé, tot i que encara n’hi ha alguns que se’ns colen. Pel que fa als que ens arriben per mar, provàrem mesures dissuasòries prou higièniques, com les pilotes de goma. Aconseguírem que tornassin arrere. Hi moriren alguns negres. Ja se sap, els inevitables danys col·laterals. L’esquerra va posar el crit al cel, supòs que es queixaven de les pilotes de goma. A Catalunya, on sempre han estat més acomplexats en aquesta qüestió, es plantegen canviar de sistema. Ja saps que allà hi ha el trull de la radical aquella, n’Ester Quintana, que diu que va perdre un ull per culpa dels Mossos. Una de les idees que han sospesat és la de tornar a les mànegues d’aigua. Jo no hi tendria cap inconvenient, és una mesura dissuasòria més, i em recorda temps no tan llunyans. Ara, que no sé com ens podria anar amb els que arriben nedant, perquè aigua amb aigua, la veritat, no sembla que serveixi de gaire. De totes maneres, ens aniria molt bé, això de les mànegues, per als radicals antisistema o per als de les PAH, que tenim ben demostrat que tenen vincles amb ETA, però no ho diguis a ningú, perquè em guard la carta per a quan sigui l’hora. Ja ho veuríem, Jorge, quantes marquesines i contenidors cremarien aquests filoetarres amb un camió cisterna davant...

Feim tot el possible per mantenir l’ordre dels altres i la llibertat dels nostres, i ho feim a consciència. Aquesta setmana, però, se’ns ha girat feina. Deus saber que una gelosota del nostre partit ha assassinat a tirs la presidenta de la diputació de Lleó. Na Carrasco era una dona ambiciosa i feia bona feina (la justícia no ha pogut demostrar cap dels casos de corrupció de què l’acusaven) i la seva mort ens posava en un bon embolic perquè no havia estat ETA, sinó una de les nostres. Gràcies a Déu, els rojos s’han posat histèrics i ens han servit la solució en safata. Les xarxes han bullit i els radicals s’han llevat la careta. Saps que tenim un comissió de TIC fantàstica a la Guàrdia Civil i he posat una brigada a rastrejar el Twitter. Ja tenim un detingut. I demanam presó per a un altre. De vegades, sense cercar-ho les coses et vénen rodades. És ben hora que els aturem els peus i darrere aquest cap de fila caurà tota la resta. Hi ha molta troca per debanar, perquè una cosa és democràcia i l’altra és que cadascú faci el que vulgui. Sort en tenim de la marededéu de Lourdes i de la verge Maria de l’Amor, que ens protegeixen. El reconeixement és mutu, recorda que la vaig condecorar amb la medalla d’or al mèrit policial...

I res més, Jorge. No et pots imaginar com he canviat. Em mir al mirall i no em reconec. Ja no queda res d’aquell tertulià bonhomiós de Catalunya Ràdio. Te’n recordes de n’Arias? En Cañete, no. En Navarro. N’Arias Navarro. Diuen que cada dia ens assemblam més. Les corbates, negres. I les americanes, de color gris fosc, damunt les camises blanques. Aquell borrissol que primer em deixava créixer als baixos de la closca ara me’l pentín amb brillantina, i si qualque dia estic més lluminós, em pos una mica d’ombra davall els ulls. Em mir al mirall i et veig a tu, el ministre. A mi, tothom ja em diu el sinistre.

Atentament, Jo. O Jorge, no ho sé.

Més continguts de

El + vist

El + comentat