La setmana passada llegia a les planes de societat d'aquest diari: "Una intensa flamarada solar amenaça el camp magnètic de la Terra". I la cosa no acabava aquí, no: "La NASA adverteix que si arriba al nostre planeta podria provocar interferències en els senyals GPS, les comunicacions de ràdio i les xarxes d'energia". No es tractava de cap hipèrbole ni de cap plantejament apocalíptic. Segons vaig saber després, aquests fenòmens en aparença ultrallunyans, remots, tenen efectes directes sobre nosaltres i el nostre entorn. Tot plegat suggereix fragilitat, indefensió i provisionalitat, i provoca un cert estupor. Naturalment, podríem jugar -com fan rutinàriament alguns mitjans de comunicació- a plantejar el fet en termes maximalistes, a dramatitzar-lo perquè sí, a treure'l de context o a exagerar les probabilitats que el fenomen, sigui quin sigui, es faci efectiu. Però la possibilitat existeix realment. No és, de cap manera, una invenció periodística, ni una llegenda urbana, ni un rumor.
Des de la perspectiva de les grans amenaces convé distingir correctament entre les que estan fora del nostre control i les que depenen de nosaltres. Aquesta distinció, per cert, és un clàssic de la filosofia estoica, de Marc Aureli i d'Epictet, així com un tòpic dels més sinistres manuals d'autoajuda. Contra les flamarades solars o contra les mutacions dels virus, posem per cas, no hi podem fer directament gran cosa. Més aviat, res. Contra la pràctica totalitat de fenòmens que han desembocat en l'actual crisi econòmica, per exemple, sí. La diferència no és precisament trivial, tot i que tendim a equiparar les dues realitats i acabem generant així un món cada cop més expectant, que situa en un mateix nivell les fluctuacions dels tipus d'interès i la caiguda de meteorits. Dic "expectant" i no, per exemple, "atemorit" perquè l'accés quasi universal als fluxos informatius provoca en moltes persones una mena de relaxació. A diferència de les generacions anteriors, accedim ininterrompudament a dades, i aquest fet ens dóna una borrosa sensació de domini sobre tot el que ens afecta, des de la longevitat fins als cicles climàtics.
Totes aquestes expectatives confuses tenen molt a veure, al meu entendre, amb la situació objectivament excepcional en què ens trobem. Per exemple, la majoria de grans dirigents mundials sembla que insinuen que l'arribada de la calma als mercats financers és només una qüestió gestual, en el sentit literal de la paraula. Això vol dir -pensen seriosament alguns- que si un bon dia l'Angela Merkel o l'Obama sortissin per la tele cantant el clàssic Je vois la vie en rose , les borses pujarien, mentre que si fan cara de por baixaran. Si alguna cosa ens està ensenyant la crisi és que aquestes explicacions esquemàtiques i trivials no funcionen, ni tan sols en el curt termini. I és que si tot fos tan senzill, no estaríem com estem.
En relació al 10è aniversari dels atemptats de l'11 de setembre als Estats Units, tots vam tenir ocasió d'escoltar fa poc uns tipus de comentaris molt especials. No els protagonitzaven només polítics o periodistes, sinó que es repetien també als taulells dels bars. Més que evocar aquells fets dramàtics -que és el que tocaria- alguns construïen sofisticades expectatives relacionades amb una repetició més o menys simètrica dels fets. Estic convençut, fins i tot, que l'absència d'accions violentes va generar en determinats cercles una sentida decepció. Algú podria pensar: això ha passat sempre, aquesta actitud és molt antiga, etc. L'actitud sí, sens dubte; els mitjans per dur-la a terme són inèdits, però. De rumors i d'espavilats que un dia inventen la sopa d'all i el següent descobreixen el Mediterrani n'hi ha hagut sempre. Però de bancs de dades gegantins on espigolar selectivament allò que satisfà les nostres expectatives, no. Això sí que no existia. Abans la gent només creia en els follets del bosc; ara es pot baixar un nyap fet amb el Photoshop que en demostra l'existència.
Potser és la proximitat -la promiscuïtat?- amb la informació la que ens transforma en una cultura que prefereix l'expectació a l'atenció. Si la comparem amb la situació que hi havia fa poc més de 15 anys -és a dir, abans de l'accés massiu a internet, de la tecnologia digital aplicada a la telefonia, etc.- quedaríem glaçats. Fins fa relativament poc, internet era, en general, una cosa de les universitats o dels militars nord-americans. Ara, entre altres coses, és la base de l'oci adolescent. Doncs bé, és probable que aquesta proximitat a l'accés a la informació acabi sent entesa absurdament com una manera d'estar informat. És com si algú que està a la vora de la cambra cuirassada d'un banc digués que és ric només pel fet de trobar-se físicament a prop d'uns quants sacs de bitllets.
És, des d'aquest nou punt de vista, tan estrany, que cal retornar a les flamarades solars del començament. Ara mateix, és molt més senzill, ràpid i econòmic accedir a la definició de "camp magnètic" que fa un parell de dècades. Dubto, però, que entendre realment un concepte com aquest sigui més fàcil que abans. Per això estic cada dia més convençut que, més que estar informats, estem només pendents de la informació. Som un món expectant i sobreexcitat, que grapeja un mòbil amb el mateix posat absent amb què abans passava el rosari.
