#ARAvotem25M

Tenim motius per anar a votar

Tal com es burlava el Finantial Times, i recollia ahir el nostre diari, encara haurem d’agrair a Cañete que hagi animat una mica la campanya de les europees amb els seus comentaris cavernícoles. El corresponsal del rotatiu a Espanya, Tobias Buck, va publicar un post amb el titular El masclisme de la vella escola desperta l’interès en la política espanyola moderna, un enunciat que seria exacte si no fos perquè hi sobra l’adjectiu moderna: o és política espanyola o és moderna, però les dues coses alhora no pot ser. “Política espanyola moderna” és un contrasentit, un oxímoron que precisament és el que li proporciona al FT tants editorials i articles memorables sobre l’Espanya de Rajoy, un volcà de caspa en erupció contínua. Les posicions (més que raonables) del FT sobre el procés sobiranista ja han fet que des del PP o Ciutadans, i mitjans afins, hagin acusat el rotatiu literalment d’haver-se “venut” al pervers sobiranisme català, que, pel que es veu, té una capacitat inusitada per comprar voluntats i imposar consignes. No veuen que si el sobiranisme fos tan poderós com el pinten, Catalunya ja faria estona que hauria declarat la independència?

Doncs no ho veuen. De fet, acostumen a veure ben poques coses. Acceptem la ironia british de dir que Cañete va animar momentàniament la campanya amb el seu grunyit sobre les dones, però al cap i a la fi va ser això: una cosa momentània, tan fugaç i desagradable com una flatulència. Haurà servit amb prou feines perquè el letàrgic PSOE arribés a emetre quatre vaguetats d’ofici de caire més o menys feminista (fins i tot va sortir Zapatero a dir alguna cosa) i perquè una vegada més ens preguntem què pensen les dones del PP quan escolten els seus companys de militància o de direcció proferint barbaritats de calibre Cañete. I poca cosa més.

No, la campanya no s’anima: de fet, per als dos partits espanyols majoritaris fa tot l’efecte que va néixer morta i que només es tracta de vetllar-la fins diumenge que ve, a veure què passa. La majoria de la resta de partits van tirant així com poden, generalment amb un entusiasme escàs i sempre, per descomptat, amb plantejaments d’estricta clau interna i fent gala d’un suposat europeisme que en molts de casos només ho és de paraula.

I aleshores, què cal fer? Aleshores cal anar a votar. Per dos motius. Primer, perquè si de veritat creiem en Europa i en una UE que sigui alguna cosa més que una superestructura administrativa, com molt bé apuntava fa uns dies Ferran Sáez, hem de ser els ciutadans els que assumim la consciència que no es detecta en els partits, i empènyer-los en aquesta direcció. I segon, perquè a Catalunya, contra el que alguns diguin, sí que es planteja una autèntica qüestió europea, que interessa als cinc-cents milions de ciutadans de la Unió: la creació d’un nou estat, que comporta un debat just i necessari sobre les llibertats democràtiques a l’Europa del segle XXI. Si els del Finantial Times ho han sabut veure, nosaltres ho hem de tenir encara més clar.

Més continguts de

El + vist

El + comentat