MENTRE EL MÓN professional ha col·lapsat per la crisi financera i del model consumista, s'imposa un món molt més amateur. La paraula és preciosa perquè descriu un aficionat que s'estima el que té entre mans, i sovint en té més cura que el professional, si l'entenem com el que només ho fa pels diners. Fruit de la crisi, les retallades i les empreses que naveguen a la deriva sense destí, ens adonem d'una obvietat: la motivació era (és) essencial. Els projectes viuen de persones i passió. I ara molta gent decebuda regala la passió a les aficions i la nega al seu lloc de treball. Per tant el que ens tocarà reinventar és bastant més que nous llocs de treball, són noves maneres de viure, relacionar-nos, compartir. Satisfà veure que entitats com l'Institut de Recherche et d'Innovation, al cor de París, al Centre Pompidou (i sota presidència catalana, de Josep Ramoneda) imaginen nous horitzons, basats més en fets reals que en ideologia, en què la separació entre consumidor i productor desapareix. És el nou món col·laboratiu, cooperatiu, el nou ciutadà "contribuïdor". El programari lliure d'internet o la Wikipedia són exponents de la nova manera de fer, i alguns pensadors auguren que en sortirà un model industrial, una nova economia i una nova política. Tot essencialment participatiu. I quan els dius, com he pogut dir al brillant filòsof Stiegler, que potser estan pecant d'optimistes, responen que no. Que són racionals. Doncs benvingut sigui el pes de la raó, i tant de bo l'acabin tenint tota.
