La revolta de Tunísia i la incerta situació que es viu ara mateix en aquell país han propiciat algunes comparacions amb el que va passar a l'Europa de l'Est l'hivern del 1989. Pel que sembla, en alguns països magribins els fets s'han viscut com l'inici d'un possible canvi d'abast més ampli.
Simultàniament, a l'altra banda de la Mediterrània, a la paupèrrima i també musulmana Albània, s'han produït alguns esdeveniments que apunten en la mateixa direcció.
L'any 1989 hi havia un mur que separava l'Europa occidental democràtica de les anacròniques dictadures comunistes de l'òrbita soviètica. Aquest mur va caure un bon dia. Va caure de cop i volta i, en part, d'una manera atzarosa: hauria pogut durar cinc anys més, o cinc anys menys. Els fets es van precipitar d'una manera ràpida i confusa, malgrat que ara, al cap de més de dues dècades, ens sembli que tot plegat responia a una mena de lògica històrica . En aquell moment ningú no la percibia pas, aquesta lògica; només cal pensar en la sorpresa que va causar la farsa de judici i la sòrdida execució del matrimoni Ceaucescu. I ara ve la pregunta: podria passar una cosa semblant al Magrib? Estic convençut que no: aquest mur no caurà. De moment, esclar; el que pugui passar d'aquí una generació és una altra cosa.
El que anomenem Modernitat no és el resultat de cap mur caigut, sinó d'un procés que va començar a l'Europa segle XVI i, d'alguna manera, encara dura arreu d'Occident. Parlem de coses tan diferents, tan bigarradament heterogènies, com les 95 tesis de Luter i les protestes de les sufragistes, el Discurs del Mètode de Descartes i l' habeas corpus anglès, la separació entre estat i religió i la universalitat del dret a vot. Són dotzenes i dotzenes de murs esbotzats al llarg de segles, amb el tràgic rerefons de milions i milions de morts. El que anomenem Occident no ha estat res més que la lenta i dolorosa modulació d'una innovació de la qual no podíem prescindir i d'una tradició a la qual no volíem renunciar. No s'improvisa pas, una cosa així! Amb l'excepció -plena de postil·les i de notes a peu de pàgina- de Turquia, el món musulmà no ha viscut mai una successió de sotracs mentals com els que acabem d'assenyalar. En aquest sentit, no existeix ni una sola diferència, ni una, entre les revoltes del pa de començaments dels 90 a la zona i el que s'ha esdevingut les darreres setmanes. L'únic i important matís és que aquestes escenificacions col·lectives de la desesperació estan clarament connectades amb l'avaria del gran tub d'escapament de les pressions socials al Magrib: l'emigració a Europa, que a data del 2011 no té gaire sentit.
Pot semblar que això que dic és molt determinista. En part, sí. De la mateixa manera que estic completament segur que el feudalisme teocràtic no funcionaria ara mateix a la societat danesa (o a la italiana, o a la sueca), no tinc cap mena de dubte que una veritable democràcia liberal seria simètricament percebuda en gran part del món musulmà (repeteixo que el cas de Turquia té uns altres matisos) com un artefacte incòmode i, sobretot, aliè.
Òbviament, quan faig referència a una democràcia liberal no em refereixo a convocar eleccions periòdicament. A Cuba d'eleccions en fan cada quatre anys, i a Egipte en faran d'aquí ben poc: aquests tipus de farses no tenen res a veure amb la democràcia, perquè la democràcia no és un conjunt de rituals políticoadministratius sinó de -i ara arriba la paraula màgica- valors. Els valors no es poden improvisar, ni tampoc es poden innocular en el si de la societat com si fossin un virus. La cosa vol temps.
No té res a veure amb un règim polític o amb una determinada legislació. Estem parlant d'una cosa que s'ha d'assumir individualment i, fins i tot, íntimament. Els valors occidentals lligats a la democràcia, al liberalisme polític, a la separació entre estat i religió i a la taxativa escisió entre esfera pública i esfera privada només floreixen en terres prèviament adobades.
