El ‘no’ boicoteja el ‘no’

En el conflicte s’ha produït una greu disfunció. Independentisme s’ha vinculat a consulta. És a dir, es dóna per descomptat que si ets favorable a la consulta és perquè vols la independència. I que si no vols o no tens clara la independència has d’estar en contra de la convocatòria.

Això és un desastre per a tots: opinar obertament sobre el no ha estat impossible. M’hauria agradat que hi hagués debats sobre els avantatges del no o sentir experts que recomanessin tranquil·lament per què és millor seguir a Espanya. Però com que els partits contraris a la independència s’han centrat en la il·legalitat, ens hem perdut el més important d’aquesta iniciativa: la informació, conèixer, aprofundir sobre el i el no.

Els contraris al sobiranisme han fet un boicot a la seva pròpia postura i els seus seguidors. No en són conscients però han despullat el no d’arguments perquè, senzillament, no han deixat que es defensi. He trobat a faltar un moviment, minoritari o majoritari, que digués: “Vull votar no. Però vull votar”.

D’altra banda, he escoltat tertulians alegrar-se de la negativa sistemàtica a la consulta perquè crea independentistes. El clàssic “El PP ens fa la campanya”. Doncs no és cap bona notícia. Perquè qualsevol consulta ha d’anar precedida dels arguments de totes dues opcions. Si només voten els del , es perd legitimitat. La legitimitat augmenta amb la participació, i la participació amb el debat obert que no hem tingut.

Em diran: i què fem? No és culpa nostra! Sí, d’acord, però tampoc és una cosa positiva.

Jo sóc dels indecisos, però sóc un regeneracionista i tinc clar que s’ha de votar. Esperava avançar, conèixer arguments a favor i en contra. En canvi, la campanya s’ha convertit en un o no a la consulta. I hauria d’haver estat un o no a la independència. Estem donant un lamentable espectacle polític al món.