Opinió 04/02/2011

Els nous arlequins universitaris

Borja De Riquer / Jordi Maluquer De Motes
3 min

El passat any 2010 s'ha commemorat el cinquantenari de la mort de Jaume Vicens i Vives i per això nombroses universitats catalanes -i de la resta d'Espanya-, així com diverses institucions han homenatjat la figura de qui més va renovar les historiografies catalana i espanyola en el segle passat. En aquest context, alguns universitaris vàrem creure que una de les maneres de donar rellevància a la tasca realitzada per l'historiador gironí era fer doctors honoris causa els dos deixebles seus més destacats i membres encara vius de "l'escola d'en Vicens", els professors Jordi Nadal i Oller i Josep Fontana i Lázaro. La Universitat Pompeu Fabra i la Rovira i Virgili endegaren ben aviat els processos i van concedir aquesta distinció a Nadal i a Fontana, respectivament, ja fa uns mesos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A l'Autònoma, vàrem creure que seria pertinent d'honorar-los a tots dos atès que havien estat molts anys professors a Bellaterra, circumstància que no era cap obstacle administratiu, sinó més aviat un gran privilegi. En el cas de Fontana, la proposta fou aprovada pel departament d'història moderna i contemporània amb un amplíssim suport (52 sí, 1 no, 2 en blanc) i, a més, tingué el suport escrit de quatre antics rectors de la UAB, de tots els antics degans de la Facultat de Filosofia i Lletres i de tots els antics directors de l'esmentat departament; i en el cas de Nadal, la iniciativa sorgí de l'àrea d'història econòmica, que l'aprovà per unanimitat, i també comptà amb el suport del Centre d'Estudis Demogràfics. Es tracta tal vegada de les màximes personalitats de la historiografia catalana actual i uns referents destacadíssims a nivell internacional, han estat honorats durant la seva dilatada carrera acadèmica amb tota mena de premis i distincions per la seva meritòria tasca científica i docent. A més, tots dos han estat cabdals en l'etapa inicial de la UAB i durant anys van ocupar càrrecs de màxima responsabilitats (vicerectors, degà, director de departament, etc.) en què van deixar una empremta notable. Doncs bé, la sorpresa va ésser majúscula quan els promotors d'ambdues propostes van veure com successivament dos organismes universitaris de la UAB -el departament d'economia i història econòmica, en el cas de Nadal, i la junta permanent de la Facultat de Filosofia i Lletres, en el cas de Fontana- s'oposaven a l'atorgament d'aquestes distincions sense cap argument científic de pes. Davant aquests fets, ens han vingut a la memòria els "arlequins", terme emprat per Jaume Vicens per anomenar a alguns professors universitaris que sempre intrigaven contra seu i posaven bastons a les rodes als seus projectes, perquè no acceptaven ni la seva rellevància científica, ni el seu dinamisme intel·lectual, ni la seva empenta professional.

Quins són els motius del refús a Nadal i Fontana? És que alguns han volgut castigar uns professors que després de molts anys a la UAB s'havien traslladat a un altre centre? És que es censura la ideologia esquerrana d'en Fontana? O es discrepa del tarannà exigent i incorruptible d'en Nadal? No ho sabem perquè no ho han explicat. Incapaços d'exposar en públic les raons autèntiques dels seus vots secrets, els que s'hi han oposat es refugien en el silenci. Segurament esperen que, amb el pas del temps, oblidem l'assumpte. Aquests nous "arlequins universitaris" mostren que, igual com va haver de patir en Vicens en un context ben diferent de l'actual, la vàlua intel·lectual no sempre és el criteri dominant en la nostra universitat per decidir qui mereix el seu reconeixement. Es veu que l'excel·lència acadèmica i científica no compta per a aquells que, com Jordi Nadal i Josep Fontana, han estat esperits crítics i independents i no han deixat de dir allò que pensen, encara que no agradi a alguns. Sembla que aquest és el preu que han de pagar per la seva integritat moral, ara que només són uns professors emèrits sense cap poder a la universitat.

Realment és lamentable que s'hagin d'escriure articles explicant aquestes misèries, però pitjor és donar-les per bones i callar.

stats