La paradoxa de la modernitat

No té res d'estrany que darrerament els europeus tinguem una sensació de desorientació i d'incertesa. Ens havíem pensat, des de fa uns cinquanta anys, que una vegada superats els enfrontaments interns, havíem trobat el bon camí tant en el camp de la política com en el de l'economia. No sé si era l'únic, però sí que era el millor quan el comparàvem amb tots els altres coneguts. I ara, de cop, aquestes seguretats, i fins i tot aquest petit orgull, s'han esvaït i ens han deixat en la paràlisi, fruit de la perplexitat. Ens passem hores i hores discutint sobre els possibles errors econòmics o polítics, però crec que no parem prou atenció a un tema de caire cultural: els valors bàsics de la nostres societats modernes.

La història de la convivència humana es pot explicar al voltant de dos gran valors: la llibertat i la igualtat (a mi m'agrada més dir-ne justícia social , però tant s'hi val). En les societats antigues, les de ciutadans i esclaus, senyors i servents, o burgesos i proletaris, la desigualtat era extraordinària i la llibertat era només per a uns pocs. No hi ha dubte que la modernitat europea va anar molt lligada a la reivindicació de la llibertat per a tothom, una llibertat que s'expressa en el reconeixement dels drets de les persones. Al principi del segle XX es va avançar molt en aquesta direcció, però es van fer encara més patents les desigualtats. A la segona part de segle, la consolidació de l'anomenat estat social de mercat va combinar de manera molt més acceptable aquests dos objectius, i va fer néixer el reconegut model Europa, que ara ha perdut vigència.

Crec que l'origen del problema és una concepció equivocada tant de la llibertat com de la igualtat. L'exageració de la llibertat porta al capitalisme salvatge i, per tant, a l'explotació; i l'exageració de la igualtat porta al comunisme i, per tant, a la dictadura. Totes dues són molt males solucions. Hem sabut reaccionar clarament contra la segona exageració, i gairebé ens l'hem treta de sobre; però la primera segueix molt potent i s'està reforçant, fins i tot en aquesta Europa que va descobrir la socialdemocràcia.

Encara que sembli políticament poc correcte, s'ha d'acceptar que ni la llibertat ni la igualtat són valors absoluts. Tant l'un com l'altre estan subjectes a limitacions i a contrapesos que permetin equilibrar-los. Una de les grans troballes de la modernitat va ser la concepció de la persona com a individu subjecte de drets. La batalla de la llibertat i la reclamació dels drets va avançar molt, però la paradoxa és haver deixat en un segon lloc les obligacions i les limitacions que imposa la convivència. Això es va agreujar i estendre encara més quan, en traspassar-ho a l'activitat econòmica, es va proclamar el dret a cercar en primer lloc el propi interès (l'individu, la renda i l'acumulació; l'empresa, el benefici; l'estat, el superàvit exterior...) amb la consciència tranquil·la que la mà invisible ho convertiria en la millor situació per a tothom, i amb la lògica conseqüència que la plena llibertat d'iniciativa i de mercat era millor que no pas la regulació per part de les autoritats públiques. La crisi actual ha destapat fins a quin punt això era un error, no sé si involuntari o cínic. I hem quedat descol·locats.

Crec que Europa no podrà reorientar-se i retrobar el seu lloc si no parteix de la base que la democràcia que hem inventat no és tal si no garanteix la llibertat, però tampoc ho és si no garanteix la justícia social. És a dir, el funcionament de la democràcia no només és per evitar la dictadura política, sinó també la dictadura del poder econòmic. Ni els governs poden desatendre les necessitats i la voluntat dels ciutadans, ni poden convertir-se en uns intermediaris impotents davant de les imposicions dels mercats. Malauradament, dia rere dia veiem actuacions ben properes que reflecteixen aquestes dues coses.

La primera potència econòmica del món encara és el conjunt dels estats europeus i, per tant, hauria de tenir capacitat de fer front a aquest repte. Europa no tornarà a jugar mai més el paper que ha tingut els darrers tres segles perquè ha deixat de tenir poder polític i militar. Però conserva plenament el seu poder d'influència intel·lectual. No pot ser que els seus governants actuïn més com a funcionaris d'alt nivell que com a veritables actors polítics. ¿No és possible impulsar una nova modernitat, començant per casa?

Més continguts de

El + vist

El + comentat