Un dels personatges que va fer més evident el seu conflicte de personalitats era aquell Joan Gaspart que admetia pensar una cosa com a president del Barça i una altra de ben diferent com a aficionat. En el fons era un recurs retòric per assenyalar el que desitjava de debò i advertir que no féssim cas del que deia només perquè li tocava. Potser per aquesta caricatura que en feia (o pel trauma dels mals resultats esportius d'aquella etapa), se'm disparen alarmes internes quan algú comença a fer massa distincions entre el que fa "a títol personal" i el que fa des del seu càrrec. I també quan algú parla d'ell mateix en tercera persona. Aquests dies la frase "a títol personal" és motiu de gags fàcils arran de la Diada i de les prevencions de molts actors de la política a l'hora de pronunciar-se. Entenc que en algun cas es fa des de la responsabilitat institucional, però és perillós entrar en aquesta espiral. Perquè sembla que enriqueixi, que ompli de matisos, que prestigiï els càrrecs, i el que pot fer és rebaixar encara més la poca fe en la veritat i coherència política. I la cosa es complica quan ja van o deixen d'anar a la mani a títol personal i no en nom del partit, o del sector crític del partit, o de la penúltima escissió d'un subsector. No transmet sensació de llibertat, sinó que associa la pràctica política a la hipocresia o la comèdia. Tots acabem tenint diferents personatges propis, el públic, el dels sopars d'amics, el de casa, el de la feina. I és impossible que aquestes variants es comportin igual, però trobo saludable -per a la pròpia salut i estabilitat mental- procurar que s'assemblin, que no es contradiguin, que mostrin naturalitat, que no et generin dubtes. Que si un dia algú et troba fora del seu context et reconegui. I sobretot que tu també t'hi reconeguis.
