Publiquen els diaris que les tres famílies (3) que han dut el sistema d'immersió lingüística de Catalunya als tribunals ara volen anar a Estrasburg. Això sempre impressiona, perquè només que anunciïs que hi vols anar ja sembla que tinguis raó. És com als programes del cor quan diuen: "Et posaré una querella".
Jo diria que d'aquest periple èpic a Estrasburg se'n pot fer un Trenta minuts (bilingüe) la mar de bo. Naturalment, el viatge hauríem de pagar-lo els catalans. Jo mateixa inicio la col·lecta. De fet, jo mateixa estic pensant de dur als tribunals l'assignatura de gimnàstica, perquè trobo que la meva filla no n'hauria de fer, que cansa molt.
El programa seria molt interessant, perquè estaria bé veure en quin idioma s'expressarien les tres famílies un cop arribades a Alsàcia. El més coherent fóra que fessin servir el francès, però sol passar que tots aquells que demanen a crits el bilingüisme solen ser d'allò més monolingües. Tindria gràcia sentir els seus comentaris enutjats quan entressin en contacte amb algun vestigi del dialecte alsacià, l' elsassich . Els molestaria que aquesta pobra parla s'ensenyi a preescolar i primària?
Potser no. Potser els faria gràcia i tot. Ho dic perquè conec casos d'éssers que l'únic idioma del món que no volen que sobrevisqui és el català. L'urdú sí, el suahili també, però el català no. És una fòbia molt semblant a la que de vegades els mateixos éssers demostren envers els gais. Un odi irracional que es manifesta, sobretot, quan els odiats en qüestió fan ostentació pública amb tota normalitat d'allò que són. No suporten els petons gais en públic i no suporten que el català sigui una llengua que es faci servir, per exemple, per dir coses serioses com ara: "Professor, quin mètode hem de fer servir per resoldre aquesta integral?"
