Nosaltres, el poble

1 . LEGITIMITATS. La crisi d'Egipte torna a posar d'actualitat el debat sobre la legitimitat de les mobilitzacions massives enfront de la legitimitat electoral, i de la legitimitat d'exercici en relació amb la legitimitat d'origen. L'exèrcit ha resolt provisionalment el conflicte en nom del mític poble. I mentre els ocupants de la plaça Tahrir ho celebren, a l'Occident s'ha fet el silenci, encara que en veu baixa molts aplaudeixen el cop d'estat militar, sense, evidentment, pronunciar aquesta paraula. La por a dir les coses pel seu nom sempre és un mal indici. Els Germans Musulmans, basant-se en la legitimitat d'origen que els donava la seva victòria electoral, van emprendre un procés constituent en el qual, en lloc d'incorporar el màxim nombre de forces polítiques possible, varen imposar la seva majoria parlamentària per bastir un règim a la seva mida i aconseguir el control de tots els ressorts del poder. Amb la seva acció de govern, feta des del sectarisme, van perdre la legitimitat d'exercici. I la gent va tornar a sortir al carrer, per defensar la revolució robada. "Fer-se visibles -escriu Judit Butler- és al mateix temps estar exposat i ser rebel". És "una manera de construir un nou cos polític". Sobre la legitimitat que aquest cos els oferia, els militars han construït el seu cop d'estat. I Tahar Ben Jelloun ens diu que "la religió no pot resoldre totes les demandes del poble", cosa ben certa, i que l'islamisme està en declivi, cosa ben desitjable.

Caldria fer un debat sobre les condicions en què es convoquen eleccions en situacions de transició. Sovint les presses d'Occident per fer guanyar els seus tenen conseqüències catastròfiques. Però en tot cas, hi ha algunes certeses que no podem obviar: l'exèrcit a Egipte és un poder enorme, que controla el 30 per cent del PIB; la seva actuació suma sang al procés i marcarà límits a les aspiracions del poble de Tahrir. Els islamistes tenen una important implantació en el país; el desgast que els ha produït el pas pel govern és una lliçó interessant sobre els límits de la religió en política. Les forces que donen suport als militars són molt heterogènies, amb un pes gran dels salafistes, doctrinalment més radicals que els Germans Musulmans. La Primavera Àrab va ser una revolta per la decència i per les llibertats. I aquest origen és el que té caràcter fundador d'un subjecte polític nou. Seria trist que tot acabés en una restauració de l'autocràcia militar. En tot cas, difícilment una meitat del país construirà la democràcia contra l'altra meitat. Donades les resistències estructurals a la separació entre religió i estat, només si es confirmés la il·lusió de Ben Jelloun que l'islamisme està en declivi s'obriria el camí de la democràcia als països àrabs.

2 . NOVA CIUTADANIA. Des del 2010 la política ha tornat a places i carrers. I l'espai públic recupera protagonisme. La ciutat és el lloc on conviuen estranys (Bauman). ¿És possible un concepte de ciutadania no excloent, fundat sobre la mateixa condició civil de la societat més que sobre l'estat, a la manera d'una conjura (Jan Patochka) contra les dues formes de la seva pròpia destrucció: l'anomia i la indiferència?

3 . BON COMPRADOR. Diu l'escriptora italiana Dacia Maraini: "Des del berlusconisme ha arrelat una cultura de mercat que només vol construir el bon comprador". Probablement la cosa ve d'abans, però no és qüestió de dates. Ara que ja estava modelat, el bon comprador resulta que ha deixat de comprar. En un excés de zel en l'exercici de la funció que li havien assignat, embogit pels incentius que li oferien els que l'havien creat a la seva imatge i semblança, s'ha arruïnat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat