A aquestes altures de la crisi, debatre sobre les seves causes és redundant: un creixement excessiu de la inversió orientada cap a activitats de contingut tecnològic mitjà i baix i concentrada en actius físics poc productius, en un context de condicions monetàries molt relaxades i disponibilitat de mà d'obra abundant, barata i poc formada. En canvi, amb l'objectiu de reorientar el futur, resulta interessant analitzar quina ha estat la gestió de la crisi d'ençà el seu esclat fins al moment actual, en què les decisions ja no es prenen des d'Espanya sinó que vénen marcades pels països que condueixen en aquests moments la UE. Cal veure si els recursos que s'han injectat per pal·liar els efectes de la crisi han anat en la línia adequada. Ni la política fiscal que ha aplicat el govern espanyol ni la política fiscal europea han anat en la línia correcta i sembla que aquesta última finalment es rendirà a les tesis liberals de la dreta europea.
S'ha renunciat a abordar una revisió en profunditat i rigorosa des del vessant de l'ingrés dels pressupostos públics. Després de dues legislatures socialistes, les rendes del treball tributen al 37% i les del capital al 17%, l'economia submergida suposa el 23% del PIB i el frau fiscal es xifra en més de 90.000 milions d'euros.
Els ingressos tributaris del 2007 al 2010 s'han reduït a una taxa anual acumulada del 5,6%. És el 2009 que es produeix la davallada més important, un 17,2% respecte al 2008 i un 28,5% respecte al 2007, certament per la forta contracció econòmica però també per les decisions en política fiscal que pren l'executiu central, no només el 2007 sobre l'IRPF i l'impost de societats, sinó també per les que pren el 2008 (400 euros, xec nadó, supressió de l'impost de patrimoni, fons locals...). Són mesures que s'orienten a estimular el consum privat però els efectes no són els previstos, l'elasticitat és inferior i en conseqüència no es recapten els ingressos estimats.
Són mesures que han distorsionat la pressió fiscal, calculada com a quocient entre la suma d'impostos (directes i indirectes) més cotitzacions socials respecte al PIB. Per al decenni 2000-2010, la sèrie mostra un canvi estructural a partir del 2007, d'una tendència a l'alça passa a una tendència a la baixa, especialment l'any 2009. D'entrada, l'explicació més plausible per a l'evolució de l'indicador té a veure amb el cicle econòmic: en èpoques de creixement econòmic, el nivell d'ingressos fiscals creix per l'augment de dinamisme de l'economia i pel sistema tributari progressiu, i en èpoques de recessió cau a més velocitat que l'activitat econòmica. Però una anàlisi més acurada ens indica que als efectes de la recessió s'hi han d'afegir les decisions en política fiscal. Només cal veure com l'any 2008, en què el PIB en termes corrents creix respecte al 2007, tot i que menys que en els anys precedents, els ingressos fiscals cauen, tant els impostos sobre la producció i les importacions com els impostos corrents sobre la renda i el patrimoni, cosa que provoca una caiguda en el coeficient de pressió fiscal. És un any en què també es produeix una pujada d'índexs de preus al consum, de manera que el valor monetari de tots els béns i serveis produïts va augmentar. Per tant, la rebaixa de la pressió fiscal no és símptoma que els ciutadans paguin menys impostos.
Quant al marc fiscal europeu, basat en tres pilars -prohibició de rescat d'altres estats, prohibició de la monetarització del deute públic i pacte d'estabilitat i creixement-, ha estat un veritable fracàs. Els dos primers s'han repensat sobre la marxa, a mesura que ha estat necessari ajudar els països amb greus problemes de deute públic, i el tercer serà de nou la proposta estrella d'Alemanya i França. Els líders europeus han comès un error: vincular el deute amb l'euro. De governs irresponsables sempre n'hi haurà i de tensions polítiques quan es produeixen transferències entre països també. Ara més que mai no és la millor mesura obligar els països a establir per norma els límits del deute, els dèficits públics són l'eina que tenen per regular els cicles econòmics. Els mateixos estats poden fixar sostres de despesa, en funció del moment econòmic.
Però ZP va més lluny, en ple agost i per exigència d'Angela Merkel, anuncia que en poc més de dues setmanes es modificarà la Constitució, d'acord amb el PP, per blindar l'equilibri pressupostari. Catalunya ha de contestar enèrgicament, reclamar la sobirania del Parlament de Catalunya per decidir el control del pressupost, el control de les despeses. Ara bé, CiU ho farà amb energia? El 7 de juliol del 2011, el Govern es va comprometre amb el PP al "compliment de l'objectiu de dèficit del Consell de Política Fiscal i Financera" i també a "presentar un projecte de llei d'estabilitat pressupostària de Catalunya". I ara el senyor Duran podria pactar el mateix a Madrid. Els catalans no hem de votar aquest canvi constitucional.
