Una petita anècdota. La Grècia clàssica i la Itàlia contemporània són dos exemples que demostren que, en la història dels pobles, la política no ho és tot. Els més liberals i els més anarcoides dirien, fins i tot, que la política no és res de res (una petita anècdota, com exclamava Salvador Dalí per justificar la seva adhesió al franquisme). I si això fos cert -que no ho és- seria un enorme consol, perquè a Catalunya les coses van prou bé, estem ben orientats, albirem horitzons que durant segles ens havien semblat utòpics; però és la política, justament, la que amenaça d'esguerrar-ho tot. Mai com ara la política havia estat tan lluny del que el país reclama, mai com ara havíem sentit que els polítics, en lloc d'empenye'ns, ens obliguen a frenar. Els dos grans partits catalans es mouen en un mar de dubtes i vacil·lacions; l'independentisme organitzat (sic) ofereix dia rere dia un espectacle depriment. Tot es pensa i es decideix en funció del tauler d'escacs espanyol, on no passem de ser uns simples peons.
Era de la responsabilitat. Som peons de la política, però no pas d'altres àmbits, on mostrem qualitat o, almenys, certa determinació. La societat catalana suporta les estretors d'una crua recessió, amb una demografia complicada -per dir-ho de forma suau- i una cultura sempre plural, però mai escindida -excepte per als incultes de tots els costats-. I a desgrat d'aquestes dificultats, hi ha una evident florida de la consciència nacional, del conreu de la llengua pròpia, sense exclusions ni col·lisions estèrils, en camps ben diversos. També a la premsa: a l'exitosa irrupció del diari ARA hi hem d'afegir l'aparició de La Vanguardia en versió catalana, una decisió que es basa en motivacions empresarials, cosa que encara li dóna més valor. En paral·lel, el món econòmic i social va entenent que la crisi, si bé és global, demana també solucions domèstiques, entre les quals la sobirania fiscal és la que desperta un consens més ampli. Però també l'eix mediterrani, l'autogestió de l'aeroport del Prat, la internacionalització, el suport a les pimes, l'aposta per l'I+D... A Catalunya, molts emprenedors tenen ganes d'abandonar la queixa adolescent per entrar en l'era de la responsabilitat.
Tirar del carro. I aquí és on arribaríem al torn de la política; aquí hauríem de parlar de la unitat d'acció, l'assumpció de compromisos de llarg abast, la renúncia al tacticisme en un context que el fa inacceptable. Però els partits polítics centrals no volen tirar del carro; si de cas, esperen enfilar-s'hi, un cop quedi clar que el carro avança. I és una llàstima, perquè s'ha de reconèixer que tant CiU com PSC són els protagonistes de tres dècades d'autonomia sense les quals no s'explica l'esperançadora conjuntura actual. I són ells els que tenen la clau, ja que l'independentisme polític, si no s'espavila, no servirà ni per fer bullir l'olla. Però la feina no espera; i és una feina que, sense el concurs de la política, serà força més feixuga, i finalment estèril. Perquè en Dalí mentia: la política és força més que una anècdota.
